A un amic editor
El meu amic Jordi Nadal, director de Plataforma Editorial, va rebre no fa gaire a la seva editorial tres noies adolescents molt poc interessades en la lectura. Els va llegir la carta que Camus va escriure al seu mestre quan va rebre el premi Nobel. Els va explicar qui era Camus i com un dia la seva àvia el va enviar a comprar una mica de menjar i ell es va gastar els diners en llaminadures. Quan l’àvia li va preguntar on era la compra, ell va respondre que els cèntims li havien caigut al vàter. La dona es va arremangar i va buscar amb la mà la moneda, en va. “Això -els comenta el Jordi-és la pobresa que intueixo que vosaltres no coneixeu”. Després selecciona una pàgina de les memòries de Benjamin Carson i els hi fa llegir mentre ell atén uns assumptes urgents.
Benjamin Carson és director de neurocirurgia pediàtrica al Centre Infantil de Johns Hopkins. La seva mare era una empleada domèstica que es va adonar que la gent d’èxit passa més temps llegint que mirant la televisió. Va decidir que els fills només mirarien tres programes a la setmana i que en el seu temps lliure llegirien llibres de la biblioteca pública. En acabar-los, li havien de lliurar un comentari per escrit. Ella els llegia en silenci amb gran interès mentre posava algunes marques en el text. Anys més tard, Benjamin Carson va descobrir que la seva mare no sabia llegir.
A l’institut, el Benjamin va perdre l’interès per l’estudi. Preferia ser un noi popular. Un dia es va queixar a la mare perquè no li comprava roba de marca. Ella li va dir: “D’acord. Et donaré tot el que guanyo cada setmana fregant terres i lavabos, i tu ens compraràs el menjar i pagaràs les factures. Amb el que et quedi, podràs comprar el que vulguis”. A Benjamin li va semblar una bona proposta, però després de comprar les coses imprescindibles no li quedava ni un cèntim. Llavors va entendre els equilibris que havia de fer la mare per comprar-li la roba que portava i va tornar a estudiar de valent. “La meva història -conclou Carson-és, en realitat, la història de la meva mare, una dona amb escassa educació formal que em va ensenyar que no hi ha tasca més important que la de fer de pares”.
Una hora després d’acomiadar-se’n, el Jordi va rebre una trucada d’una de les noies. Només volia dir-li que quan anaven cap a l’editorial només s’havien fixat en els aparadors de les botigues de roba, però que a la tornada es van aturar davant dues llibreries.
