Un llibre que fa plorar i fa somriure
Pagès Editors publica ‘Una llàgrima, un somriure’, on Luna al-Mousli recorda la infància a Damasc
“Hi havia una vegada. No hi va haver cap vegada. Fins que una vegada va passar”. Així comença el llibre 'Una llàgrima, un somriure' (Pagès Editors), escrit per la jove siriana Luna al-Mousli. La història tracta de la seva infantesa a Damasc fins que va fer catorze anys, quan es va veure obligada a fugir de la ciutat arran de les circumstàncies bèl·liques. “Molta gent parla de Síria ara -ens diu l’autora-. De fet, els telenotícies parlen de Síria les 24 hores del dia. I presenten Síria com un país destruït, una zona en guerra. Però potser obliden que la vida a Síria existia abans de la guerra. Els nens anaven a l’escola, les àvies escoltaven música, els avis explicaven històries... Tot això també passava a Síria encara que la gent sovint se n’oblidi”.
44 MOMENTS
Tal com comenta l’autora, el llibre relata al llarg de 44 petits passatges el dia a dia d’una nena que es cria a Síria envoltada de la seva família i amics. L’escola, la religió, l’assignatura de formació política, els amics o els estius a la piscina menjant síndries impregnen d’olors i de sensacions el retrat d’una bella infantesa. “Vaig decidir escriure el llibre de manera molt senzilla -explica Luna al-Mousli-; crec que la gent pot connectar amb aquestes històries i sentir tant la felicitat com el patiment”. El llibre s’ha publicat en edició bilingüe en català i àrab i també en castellà i àrab per fer arribar la història a totes dues realitats. I això arriba en un moment estratègic, perquè en molts centres educatius s’ha decidit instaurar la llengua àrab com a assignatura optativa.
ACTUALMENT...
La Luna se’n va anar als catorze anys de Damasc, on va deixar una bona part de la família i els amics. Des de llavors viu i treballa a Viena que, en gran part -només en gran part-, s’ha convertit en casa seva. “Al principi, quan hi vaig arribar, em va costar molt. A Viena em sentia sola, hi havia el problema d’entendre’m amb la llengua... Sovint em preguntava: «I jo on pertanyo? Quina ciutat puc considerar casa meva?»” Conscient de viure entre dues realitats i cultures oposades, la Luna va intentar sempre agafar el millor de l’una i de l’altra per combinar-les en una sola realitat. La seva. I d’aquí sorgeix el llibre. Un treball de final de grau de carrera que més tard s’ha convertit en un llibre d’èxit a tot el món.
“Vaig escriure aquest llibre en primer lloc per als meus familiars i amics. Però ara soc feliç de poder compartir aquestes històries amb tota mena de gent d’arreu del món. Per a mi és molt més que un llibre juvenil; també és un llibre per a adults. Estic convençuda que tots podem connectar amb aquestes vivències d’una manera o una altra. Tots hem sentit el patiment i la felicitat”.
Alguns fragments del llibre
El llibre, que en tot moment aconsegueix trencar la duresa del relat amb dosis importants de sensibilitat, ens regala moments com aquests:
- “A partir dels 13 anys no només tenia l’assignatura de formació política, sinó també la de formació militar. Allí vaig aprendre a desmuntar una arma i tornar-la a muntar”.
- “Casa nostra sempre estava plena de gent. No passava ni un sol dia sola a casa”.
- “És el país on encara viu una bona part de la meva família. És el país on he passat la infantesa. És el país on al matí collia gessamí”.
El llibre ha representat un exitós debut per a la jove autora perquè s’ha traduït en uns quants idiomes i ha permès conèixer una realitat de la qual es parla poc. Perquè el llibre parla de llàgrimes, sí. Però també de somriures. Sobretot de somriures. I de la manera d’estimar i de lluitar i somriure per tirar sempre endavant.