Criatures 12/10/2013

"Tu hi poses només una mica"

Rubèn Intente és escriptor, professor de filosofia i pare del Màrius, del Ton i de la Julieta, de 19, 8 i gairebé 6 anys. Viuen a Terrassa. És autor de la novel·la 'Mapa mut'(Angle Editorial), la història d'una dona que viatja a Los Angeles per buscar una germana desapareguda

i
Francesc Orteu
3 min
"Tu hi poses només una mica"

Ens sentim excessivament responsables del destí dels nostres fills. Però només cal pensar en nosaltres mateixos, en com no vam fer cas de moltes de les directrius que ens van donar els pares, i de quantes coses de la nostra vida ells mai no en van saber res. Situacions perilloses que ens van ensenyar molt i que, segur, no tornaríem a fer mai més.

Ben cert.

Per exemple, hi ha un tic maternal que a mi em fa molta gràcia, que és voler controlar què farà el teu fill durant unes colònies. Però resulta que el primer que fa un fill a les colònies és començar a viure d'una altra manera, començar a organitzar-se autònomament. I la mare no ho podrà controlar.

Comença per oblidar els pares.

De fet, aquest és el sentit que tenen les colònies. Educar és moltes coses, i una de les principals és ser conscient que tu hi poses només una mica i a veure què passa. És com donar-li corda a un nino mecànic i a veure si camina en línia recta o gira. No ho pots controlar.

Tu vas ser pare molt jove.

Sí. Els fills són un tresor molt gran. Jo vaig tenir aquesta visió de com em canviava la vida just en el moment de tocar l'esquena del meu primer fill. El van posar dins d'una incubadora i la infermera em va dir que el podia tocar. En tocar aquella petita esquena se'm va revelar tot això. Jo era el primer dels amics que passava per aquella experiència i no els hi podia explicar. Ells no podien entendre què m'estava passant. Jo sabia una cosa que ells no sabien, que potser no sabrien mai, o potser sí.

Ells ja serien pares un dia.

I quan ho fossin ja no caldria que els hi expliqués. Ens miraríem i sabríem de què estem parlant. Recordo que alguns em miraven amb compassió, amb certa condescendència perquè m'havia tocat ser un pare jove. I jo havia de callar, però vivia una felicitat, una plenitud, que ells desconeixien.

¿Has estat un pare diferent amb els dos petits?

Em passa una cosa curiosa, i és que he tingut un fill únic durant molts anys i després he tingut dos germans que es porten molt poc temps. Era molt més complicat estar amb un sol fill, perquè reclama molt de mi. En canvi ara, amb dos, és més fàcil perquè els deixes fer i te'ls pots mirar més des de fora. De fet, gairebé mai penso que tinc tres fills. Acostumo a pensar que en tinc un i dos. L'un ja va a la universitat, està ficat en política, i els altres dos encara són molt dependents. Amb uns ens en anem de vacances i l'altre se'n va sol a Palestina. Amb el primer fill hi havia més una aventura heroica, una aventura estètica. Jo havia de guanyar la partida preparada per l'atzar. Jo havia de tenir un nen i seria el centre de moltes mirades. I crec que vam ser una parella molt admirada, molt copiada en el moment. Mentre que en la meva segona paternitat hi ha molta més tranquil·litat d'esperit i se me'n fot què puguin pensar de mi.

Parla'm dels teus pares.

Tenir fills t'hi fa pensar. Per què l'amor incondicional que sents cap als fills no s'ajusta amb la relació que tens amb els que et van precedir? La comunicació és molt complicada.

Hi ha aquesta asimetria.

Penses que a tu t'agradaria molt entendre't bé amb el teu fill però que, alhora, sovint et costa una cosa tan senzilla com parlar amb la teva mare i fer-la feliç. Una de les coses que m'ha condicionat a la vida i també a l'hora de ser pare és que jo vaig perdre el meu pare als setze anys. I, per tant, tinc una figura del pare aturada en un punt. I és una figura d'un relleu molt potent. Era un home molt honest, i això sempre ho he dut amb mi. I penso que, em mori quan em mori, m'agradaria que als meus fills els quedés això: que vaig ser honest.

stats