"Serem un país més egoista"

D'un fill a un altre no crec que se n'aprengui. T'ho pot semblar, però cada fill és diferent. Quan apliques a l'un allò que t'ha funcionat amb un altre, a vegades funciona i altres no. No sempre et serveix el mateix truc.

Quina mena d'avi és el teu pare?

Doncs veig que fa amb els néts el que feia amb els fills. No és un avi que els dugui al cinema o se'ls emporti un cap de setmana. Però els sap observar de manera qualitativa. Té un punt psicològic molt fi. Sovint ens comenta coses que observa en els néts. Això ens sobta perquè no els veu gaire. Té una certa habilitat per completar alguna informació que tu ja tens, o per avançar coses que poden passar.

Què has volgut imitar del que vas viure a casa?

Tant la meva dona com jo hem intentat fer que hi hagi una cosa que tots dos vam viure, que és un alt clima de llibertat. Amb una gran premissa: que mai no s'ha de trencar la confiança. Cal donar un marge de llibertat tan gran com sigui possible i confiar que cada fill exerceixi la capacitat d'autolimitar-se.

I què ha resultat diferent?

Vaig créixer en un context que no facilitava una cosa que jo intento fer, i és que els fills vegin que el món és molt ample, que hi passen moltes coses, que considerin que el seu món és el món sencer. No és que els pares no m'ho donessin d'una manera o altra, però els 70 no ho facilitaven. Per exemple ara, quan cal anar a dinar fora, podem trobar molts tipus de menjar: mexicà, hindú, japonès. Això jo no ho havia fet mai. I també hi ha una altra gran diferència.

Quina?

Avui els nostres fills tenen una gran capacitat de contrastar qualsevol cosa. Nosaltres això no ho teníem. Gràcies a la xarxa, al minut poden posar en qüestió qualsevol cosa que tu els acabes de dir. Això és brutal i condiciona el seu tarannà.

Com?

Doncs els fa tenir una capacitat immensa d'adaptar-se. Es poden presentar davant de qualsevol escenari -que tant pot ser aterrar en una ciutat estrangera o una crisi familiar- i diagnosticar molt bé què està passant, d'entendre quines eines poden fer servir. Això els fa més pragmàtics, més adaptables.

I no érem així, nosaltres?

Crec que no. Quan jo tenia setze o disset anys, quants cops havia aconsellat alguna cosa als meus pares? O quants cops els havia ajudat a solucionar res? Cap ni un. En aquella època les solucions no venien dels fills. Ara sovint la solució a problemes pràctics et ve de baix, dels fills. I no només perquè tinguin més habilitat en aspectes tecnològics, sinó per aquesta capacitat d'adaptació, de diagnosticar les situacions de manera més ràpida.

Com serà el país dels teus fills?

Veig que serem un país més egoista i és una cosa que m'amoïna. Té una part positiva perquè també implica que tothom té clar que cal capacitat d'iniciativa. Ara veig un país que serà més exigent amb tothom. Per contra, la cohesió social, que històricament ha estat un valor, xocarà amb aquest egoisme. El país se'n sortirà però, si no ens hi esforcem, estarà més destarotat socialment. Mira, en alguns nebots he detectat una cosa curiosa.

Digues.

S'està gestant en el món universitari que els joves ja ni es plantegen la possibilitat d'enviar currículums. No dic que passi a tot arreu, però cada cop hi ha més estudiants que consideren que l'única manera de trobar feina és l'autoocupació.

D'aquí 10 o 15 anys, quants dels teus fills viuran a Catalunya?

Ja ho veurem. Però si miro els nebots, dels que ja han començat la vida laboral, n'hi ha un que viu a Londres i un altre a Miami. Dos de dos. I espera't.