En família

Renta’t les mans!

“T’has rentat les manetes?” “Sí!!” I el nen s’asseu a taula i comença a menjar. Un dia, però, la situació és una mica diferent: “¿T’has rentat les manetes?” “Sí!!” Però has vist com el nen deixava les joguines i anava directament a taula.

O has sentit clarament les seves passes i no ha parat al lavabo. O no hi ha hagut temps material, o veus que els seus dits estan negres, o potser has notat un titubeig o, fins i tot, un mig somriure quan et contestava... Què és això? Oblit, mentida, rebel·lió? ¿Potser has estat massa pesat, demanant cada dia si se les havia rentades, com si no te’n fiessis? O, al contrari, ¿aquesta és la prova que no te’n podies fiar? Compte que diem ara, ¿ferirem els seus sentiments si destapem la mentida? ¿Provocarem una rebequeria? Cal oferir una sortida honorable: “Però... t’has rentat les mans amb aigua?” “No, amb aigua no”. “Doncs vinga, vés a rentar-te les mans amb aigua! I cap al lavabo hi falta gent!”

La conversa és un èxit instantani. Una d’aquelles converses estrictament regulades que tant agraden als nens. Com “Per què tens uns ulls tan grans? Per veure’t millor!” o “Patufet, on ets? A la panxa del bou, on no hi neva ni plou!” Durant setmanes es converteix en imprescindible: “Però... ¿t’has rentat les mans amb aigua? No, amb aigua no”. Sospitem que, quan d’entrada sí que s’havia rentat les mans, igualment diu que no per poder repetir l’escena. De fet, això podia haver anat d’una altra manera: “¿Això són unes mans netes? A tu et sembla que sóc tonto, o què? És molt lleig, dir mentides! Ja n’estic tip que em diguis mentides; aquest dissabte no aniràs als gronxadors! I ara vés a la cadira de pensar sis minuts, i no et vull ni sentir remugar!” ¿Realment això calia? ¿Hauria millorat alguna cosa collar el nen fins a fer-lo plorar? ¿Creu que, més de vint anys després, seria millor persona, si l’haguéssim castigat? L’important és que s’acabi rentant les mans, i que ho faci rient, perquè el que podia haver estat un conflicte repetit s’ha convertit en un dels moments agradables del dia.

“Però no ha après la lliçó, no ha après que dir mentides és dolent, que té conseqüències...”, podria defensar algú. Però esclar que ho ha après! Tothom ho sap, això, fins i tot els que diuen mentides saben que és dolent. Però ha après, hem après, una cosa més important que això: com solucionar un potencial conflicte sense crits, càstigs i amenaces. ¿Realment era una mentida, en el sentit moral del terme? ¿Al país del “amb IVA o sense IVA?” a algú li pot sorprendre que les mans es puguin rentar “amb aigua o sense aigua”?