09/01/2016

‘Reggaeton’ i porros

2 min

Un estudi americà de fa un parell d’anys afirmava que es podia arribar a mesurar la intel·ligència d’un alumne segons els seus gustos musicals. De fet, l’estudi concretava que la música que escoltaven els futurs universitaris estava relacionada amb l’èxit o el fracàs de les seves notes. Les conclusions que treia l’estudi eren que les millors qualificacions venien dels joves que escoltaven Beethoven i determinades bandes de rock, i les pitjors dels que seguien grups de hip-hop i reggaeton. Potser no cal fer gaires indagacions per suposar que un adolescent al qual li agradi la música clàssica, o bé estudia en un conservatori o bé és certament especial.

Dins les modes adolescents i les radiofórmules els adolescents s’hi senten còmodes i recollits dins d’un ampli col·lectiu que els permet compartir múltiples experiències generacionals. No obstant, la franja del fracàs també marca una manca d’exigència general que va més enllà dels estils musicals, i jo hi afegiria culturals. En certa manera em sorprèn que el reggaeton, després d’una dècada llarga, encara sigui un estil d’èxit. No hi ha setmana que no senti passar un cotxe amb el repetitiu ritme sonant a tot volum. Cadascú és lliure d’escollir el tipus de música que vol, evidentment, però els adolescents sempre estan atrapats per la imposició de les modes i trien molt menys del que es pensen. Estan tot el dia escoltant música però musicalment són poc exigents. Els ritmes són simples i repetitius i les lletres són tòpiques i amb missatges reprovables.

Sé que els professors de música han de lluitar moltíssim per educar els alumnes en altres gustos musicals diferents dels seus, nous i antics, perquè almenys els coneguin i en valorin la qualitat, encara que sigui en un futur. Tots hem estat joves i sabem que la música també serveix per lligar i desinhibir-se, i que també va relacionat amb la festa, el sexe i les drogues, legals i il·legals. La porta de l’institut és un espai fronterer, com de terra de ningú, on alguns professors surten a fumar i també pul·lulen antics alumnes avorrits que ronden la zona. Moltes vegades l’olor de porro és fàcilment identificable, i la relaciono amb determinats ritmes que els acompanyen sempre, precisament aquests que l’estudi americà definia com “la música que et torna tonto”. I potser una cosa va lligada amb l’altra, perquè amb un porret tot sona millor i la vida fa riure molt.

stats