Així fa de pare

“Que sempre puguin dibuixar”

Josep Abril és dissenyador i pare de l’Allegre i la Camilla, de 12 i 8 anys. Viuen a Barcelona. Dissenyador de moda masculina, també ha fet vestuari teatral i d’òpera, i fa més de vint anys que va crear la seva marca. Del 3 al 6 de juny presenta les seves creacions al Rec d’Igualada

“Que sempre puguin dibuixar” / FOTO: RUTH MARIGOT Zoom

Aquesta feina meva és una forma de vida. A més, la meva dona i jo treballem junts i aquest taller on parlem és també casa nostra. Fixa’t que les parets són plenes de dibuixos de les nenes. Els agrada venir al taller. S’hi senten a gust perquè noten que la seva mare i jo hi som feliços.

És una sort que els fills vegin com treballen els pares.

Quan la gran era petita, recollia les agulles de terra amb un imant. Ara ja fa servir les màquines. L’altre dia va venir amb cinc amigues per fer-se faldilles. Ho fan de manera senzilla: agafen una tela, s’hi emboliquen, hi posen agulles i fan la costura.

Quins valors els ensenyes a través de la teva feina?

El més important és que vegin que poden dedicar-se a una cosa que els agradi. A la feina hi ha dies bons i dolents, però tu mai no pots dir a un fill que anar a treballar és pesat, o que no en tens ganes. Si ho fas, què respondràs quan et digui que li fa mandra anar a escola?

Què més consideres important?

Tenir sensibilitat estètica. Tenir opinió sobre les coses. M’agrada veure que tenen criteri, que saben què els agrada i què no.

Es pot educar, el gust?

Els nens són màquines de copiar. D’entrada fan com tu, pensen com tu, però a poc a poc es van escoltant a ells mateixos i van trobant les seves opinions. Un altre aspecte de l’educació és que la meva dona i jo procurem que l’espai on vivim reflecteixi la nostra manera de ser.

Com ha canviat la casa amb les filles?

Abans era molt minimalista. Després es va començar a omplir d’objectes de plàstic de tots els colors. Quan ja no podíem caminar un metre sense topar amb alguna cosa, vam començar a buidar-la. Ara, per sort, aquests objectes de plàstic estan desapareixent i comença a omplir-se tot de llibres. Una altra cosa és que sempre hi ha hagut molts papers. La casa és plena de llapis de colors i papers. He volgut que tinguin un accés fàcil al dibuix. He volgut que sempre puguin dibuixar.

Gran cosa.

Quan arriben de l’escola es posen a dibuixar perquè no han d’obrir cap armari ni cap calaix. A vegades em molesta aquest desordre i trobar per tot arreu tisores i trossos de paper, però crec que és important que hi sigui.

Alguna cosa que hagis descobert.

Ara me n’adono que els meus pares mai no em van condicionar a l’hora d’estudiar, que sempre em van deixar fer el que volia. Vaig estudiar belles arts i m’haurien pogut dir que allò no servia per a res. No ho van dir mai. Jo faré el mateix.

Què saps sobre l’educació?

Que no pots educar tots els fills igual. Cada un et demana que el tractis d’una manera diferent. N’hi ha que se t’arrapen tot el dia i altres necessiten anar més sols. Mira, fa temps vaig veure una pel·lícula japonesa de dibuixos animats que em va fer pensar.

Quina?

Es deia Wolf children i explica la història de dos nens. L’un sembla predestinat a una vida mig salvatge i l’altra, una nena, va encaminada a ser una gran científica. I al final resulta el contrari. Amb els fills passa el mateix, quan són petits hi pots veure unes inclinacions definides, però potser s’acabaran dedicant a una cosa molt diferent.

Explica’m una anècdota.

Recordo una desfilada, quan la gran tenia quatre o cinc anys, en què al final, quan vaig sortir a saludar amb els models, es va aixecar d’entre el públic, es va enfilar a la passarel·la i va venir corrent. Jo no sabia què fer i la vaig agafar en braços. Ella se sentia com una reina.

Es dedicarà a la moda?

No. Però avui ha anat a l’escola amb una peça que es va fer ella.