Prohibir els llapis a classe

Els centres d’ensenyament secundari són territori dels nostres fills. Per a ells, no hi som ben vistos. De tant en tant ens hi conviden a algun acte o a alguna celebració, però la vida quotidiana a les aules no la veiem mai. De fet, el territori prohibit comença molt abans de la porta de l’aula. Comença fora de l’edifici, i a una distància considerable. Els qui acompanyen els seus fills a l’escola amb cotxe o amb moto saben perfectament que els pares s’han d’acomiadar dels seus fills a una certa distància de la porta del recinte escolar, com més millor. Saben que no es poden entretenir i, encara menys, sortir del cotxe per fer-los un petó. Com menys estona s’estiguin davant de l’edifici, millor. Els companys dels nostres fills no ens han de veure. No han de poder-nos jutjar. I, sobretot, no han de veure gestos d’estimació i paraules tendres de comiat. Ja fa temps, quan encara anaven a primària, ja vam ser advertits: un dia ens van dir que no els agaféssim la mà mentre anàvem pel carrer.

Està bé que tinguin el seu territori. Però de vegades voldríem veure què passa en aquest territori físic que tenim vedat, i en aquest altre de virtual que són els mòbils. Què fan els nostres fills, quan són a classe, amb aquests mòbils fantàstics que els comprem? ¿És veritat, com surt de tant en tant als diaris, que en fan un mal ús?

Amenaces i perills

En Benet em diu que els mòbils no són cap problema. Tendim a complicar les coses, a veure més amenaces i perills del compte. Tampoc cal obsessionar-se a convertir-los, com s’ha fet en alguna prova pilot, en eines per a la docència. Ja ho són. Hi ha coses de sentit comú: al recinte escolar no es poden fer trucades ni enviar missatgets. Però els mòbils també són calculadores, i diccionaris, i enciclopèdies, i biblioteques, i màquines per copiar els apunts d’un company o fins i tot la pissarra. No cal que renunciem a totes aquestes possibilitats. I no és pas complicat discernir si l’alumne hi està buscant informació o està escampant entre els companys un d’aquests acudits explicats per un gat que parla andalús.

“El mòbil és com el llapis -em diu en Benet-. Quan érem petits, sempre hi havia algú que dibuixava a classe. Batalles, tortures, penis i coses així. Petites obsessions de criatura. Però a ningú no se li va acudir de prohibir els llapis”.