Pissarres hiperactives
No és gens habitual reunir mestres, metges, psicòlegs, infermers, pediatres i tècnics dels EAPs amb la voluntat d’escoltar-se i aprendre mútuament. Els pediatres estan descobrint que l’aprenentatge forma part de la salut del nen. A l’escola prou bé que sabem que la salut del nen forma part del seu aprenentatge. Des de l’escola es viu amb perplexitat una certa patologització del comportament infantil. El govern nord-americà considera que entre el 15% i el 20% dels seus alumnes necessiten atenció mèdica i que cal una infermera per cada 750 alumnes. Si hi afegim les necessitats d’atenció psicològica o pedagògica, la conclusió és que l’escola se’ns fa més complexa. Però davant l’augment de la complexitat, l’única resposta digna és l’augment de la competència professional.
Quan estudiava pedagogia vaig llegir el Manual de psiquiatria infantil de Julián Ajuriaguerra, una gran figura de la psiquiatria mundial del segle XX. Hi tractava sense aprofundir gaire una “síndrome d’inestabilitat psicomotriu” que semblava descriure bé el comportament d’un alumne meu. En aquell moment -1980- ningú parlava de TDAH. Es parlava d’un Q.I. baix, de dislèxia o de disfunció cerebral mínima. Han canviat tant les coses que, fa un parell d’anys, quan van posar en una escola pissarres interactives, els nens van anar a casa comentant que tenien a les aules “pissarres hiperactives”. Què ha passat perquè la hiperactivitat s’hagi convertit en un terme col·loquial?
Una prova de l’increment de la complexitat la trobem en les divergències entre paidopsiquiatres i neuropediatres, que de vegades s’enreden en un foc creuat que agafa el mestre en terra de ningú. Per això precisament és cada vegada més urgent que el mestre assumeixi que ell és l’especialista del comportament infantil a l’aula -un bon especialista- i que, com a tal, comparteixi les seves experiències amb els pediatres. El mestre no pot dir si hi ha un marcador biològic per a la TDAH, però sap com es comporten els seus alumnes.
Aquest article vol ser un gest d’agraïment a la Fundació Letamendi per haver organitzat el primer seminari sobre fracàs escolar i trastorns de l’aprenentatge en col·laboració amb pediatres, la unitat de trastorns de l’aprenentatge de l’Hospital de Sant Joan de Déu, psicòlegs i mestres. Ha de tenir continuïtat.
