Passa molt de pressa

Ja fa vuit anys que a Tarragona es va crear una associació anomenada Tecletes. Es tractava d’un grup de mares i pares decidits a lluitar contra un tòpic molt arrelat: un cop ets pare sols tens dues opcions per passar-t’ho bé, o aparcar el nen o bé sacrificar-te per tal que ell sigui feliç. En totes dues opcions hi ha un damnificat, una víctima d’aquesta compartimentització de l’oci que ens intenten encolomar. Ja se sap, tothom et diu que has d’acotar el teu target, apuntar un segment com més delimitat millor per poder-lo satisfer de manera més satisfactòria. La gent de Tecletes es van rebel·lar de la millor de les maneres, lúdicament. Van reivindicar el gaudi compartit del lleure d’adults i infants, barrejats, sense exclusions ni complexos, el mateix que regna a les festes majors de qualsevol poble o a les terrasses de diumenge.

Gràcies a aquest plantejament la gent de Tecletes han decorat la ciutat amb festes de tots els colors, plantades d’arbres, passallibres, sopars a la fresca, mercats de segona mà, xerrades, fires artesanes i, sobretot, molta música. I com que la música es fa sentir, aquesta activitat és la que potser ha quedat més retratada en tots aquests anys. Però darrere dels concerts hi ha altres activitats menys mediàtiques com la que vam fer la setmana passada. Es tracta d’una activitat mensual en què els nens i nenes de Tecletes, amb els seus pares i mares, comparteixen dues hores amb la gent gran de la residència d’avis La Mercè. Aquest cop vaig tenir la sort de ser-hi i creieu-me que trigaré molt a oblidar-ho. Els avis, amb la complicitat dels treballadors del centre, ens van ensenyar la manera que tenien de jugar quan eren petits. Grans i petits van practicar amb les mans el joc dels patacons i van fer girar un botó supersònic estirant dos fils de cosir.

Hi ha poques coses més màgiques i emocionants que veure persones separades per tants anys rient i gaudint plegats de la manera més simple. Just abans de marxar, adonant-se que m’estava fixant en un hortet espectacular ple de maduixeres, tomaqueres i enciams, l’encarregada d’aquell oasi verd, una àvia de gairebé noranta anys, em va ensenyar cofoia tots els seus prodigis. “Ni t’imagines com em distreu”, em va dir amb un posat melangiós. Abans de marxar em va fer encara un últim regal. Mirant-me als ulls em va dir: “Viu la vida ara que pots. Passa molt de pressa”.