Ens demana una mestra que parlem de la mort. Acceptem l'encàrrec amb interès i amb molts dubtes sobre com podem orientar el tema. Abans, el grup d'alumnes de primària han tingut una interessant trobada amb un metge que els ha explicat per què morim i la impossibilitat d'esdevenir immortals. A nosaltres ens toca tractar el tema des de la filosofia. Ens trobem ara en ple procés de generar idees. El primer que se'ns acut és establir una línia per situar Epicur i Heidegger. Per al primer, la mort i jo no ens trobarem mai: quan ella arriba jo ja no hi sóc. Per al segon, la mort neix amb nosaltres: quan naixem ja som prou vells per morir. Serà interessant exposar que per Plató hi ha un moment, el de la mort, en què l'ànima li diu a reveure al cos i se'n va tota cofoia cap a un món ideal. També se'ns acut relacionar-ho tot plegat amb la manera com apareix la mort en molts contes, perquè la mort sempre s'hi fa present, encara que en ocasions se substitueixi per un dormir plàcid abans del rescat del príncep blau, tot un veritable mediador entre el món terrenal i el castell on habita el món ideal.
Hi donem moltes voltes, a aquesta sessió, i cada cop té per a nosaltres més gruix. També hem pensat en dos grans poetes que van néixer ara fa cent anys. L'un, Rosselló-Pòrcel, s'adreçava a la mort amb aquestes paraules: "Reina d'aquestes hores, ara véns / tota brillant, armada". Espriu, recordant Rosselló-Pòrcel, escrivia: "Escolto sempre / el teu etern silenci / a la muntanya".
Són maneres de situar-se davant la mort, la pròpia i la dels altres. Probablement el que intentarem explicar en aquesta sessió és que tenim el terme conviure , però no hem gosat crear el terme conmorir amb els altres. No sabem com ens en sortirem. Però sí que sabem que hem de donar suport a les escoles que volen i saben construir discurs al voltant de la nostra condició de mortals.
