09/02/2013

Pantalles

3 min
Pantalles

El reportatge televisiu sobre les pàgines d'internet dedicades a la tafaneria, l'assetjament i les calúmnies cibernètiques en alguns instituts atura el trajecte de la forquilla que, amb sortida del plat d'amanida, es disposava a aterrar a la meva boca. Passats els primers segons d'astorament, el següent pas és adreçar una mirada d'interrogació i ànsia a la gran, l'única dels menors d'edat que tinc a càrrec que estudia secundària. La seva resposta és tranquil·la: "Ah, sí, no passa res, la pàgina de la nostra escola la van tancar fa poc". La meva filla m'acaba de dir en poques paraules que sóc una alarmista i que baixo d'Arbeca. Anem bé.

Investigació

Ofesa en la meva dignitat de mare cibernètica, em disposo a comprovar què coi són aquestes pàgines. Faig una recerca i en trobo de dedicades a barris, instituts i clubs de petanca. Hi ha, sobretot, valoracions sobre el cul i els pits de tot quisqui (especialment dels socis del club de petanca) amb un estil poc glamurós. I sí, la de la seva escola no funciona. De totes maneres, i per si de cas, amenaço l' elementa amb greus conseqüències si se li acut participar-hi d'alguna manera. Ella em retorna una mirada de "mama, t'has grillat" i dissimulo el pànic que m'ha empès a formular l'amenaça disfressant-me de senyora raonable i li explico, al més pur estil pedagògico-terapèutic, les maleses que poden provocar les pàgines diabòliques. Ella sospira i em deixa fer. Sap que és el millor. A soles decideixo no abaixar la guàrdia i faig un repàs de les connexions amb el més enllà dels tres menors d'edat que tinc a càrrec.

El més enllà

El més enllà no té res d'ultraterrenal, és l'espai incert al qual ens connectem, gràcies a internet, amb qualsevol persona, animal o cosa. Com no podia ser d'una altra manera, dubto. No estic d'acord a tancar la porta al paradís de la xarxa als meus plançons, però, alhora, penso que els nostres progenitors ho tenien més fàcil. Ara si perdem peu ens fotem de morros.

A casa hi he instaurat un model mixt entre el 1984 i Summerhill. Hi ha ordinadors però amb temps limitat per al petit. La gran té compte en una xarxa social, però entre setmana no hi pot accedir, i l'ordinador no el té limitat mentre sigui per pencar. El mòbil funciona amb wifi i a casa el Whatsapp és motiu d'un constant estira-i-arronsa. I el mitjà vol tenir accés il·limitat a l'ordinador, un mòbil propi i ja de passada un reproductor de la marca de la poma amb connexió a internet. El nen sempre ha tingut fusta de monologuista de late night i quan formula desitjos riem força i no li fem cas.

De tot plegat, el que em toca més els nassos és haver de fer guàrdia urbana. "Tanca", "Amb qui xateges?", "Una altra vegada? Que he dit que entre setmana nooooo!", són sentencies que es repeteixen una i tres milions de vegades. Ja ho sé, ja ho sé, educar és, també, posar límits. I val més que aprenguin a gestionar aquest merder aviat perquè la cosa digital no pararà de créixer. I, posats a fer, val més que xategin a casa, on els puc espi... aconsellar que no ho facin fora del nostre contr... de la nostra amable mirada.

Però és cert que quan torno a repetir que està prohibit respondre a missatges mentre sopem somio en un cotxe com el que conduïa Michael J. Fox a Back to the future , perquè em traslladi al dia que una ment privilegiada va inventar internet, per suggerir-li que no s'enganyi, que el futur és en les botigues de franquícies de macramé.

stats