“No tens temps per pensar”

Sovint ens capfiquem en tot el que hem d’ensenyar als fills i no ens adonem que, de fet, ells ens ensenyen coses cada dia.

¿I quina és l’última lliçó que t’han ensenyat?

Aquest matí la meva filla em recordava una cosa que vaig fer ahir al vespre. Com que ella no em feia cas, li vaig prendre l’iPad, va plorar una mica i se’n va anar a dormir. I avui m’ha fet veure que abans de ser tan dràstic potser hauríem pogut negociar. I tenia raó. Essencialment, el que ens ensenyen els nens és a despertar-nos amb un somriure als llavis.

També pesa la responsabilitat.

Com a pare no em puc parar a pensar gaire. Tinc tantes coses a fer que faig el que toca fer a cada moment. Després d’una cosa sempre n’hi ha una altra per fer. No tinc temps per reflexionar sobre tota la responsabilitat que suposa ser pare. En tot cas, és una responsabilitat meravellosa.

Com la teva filla, als tres anys, acull un germà?

Ens feia por perquè ens havien avisat. Durant l’embaràs vam anar fent una feina de màrqueting i li anàvem parlant del germanet. El dia del naixement va ser un moment únic. A l’habitació no hi havia ningú de la família, només la meva dona i el nadó. Llavors vam entrar la Nora i jo i vam estar els quatre sols per primer cop. Va ser molt emocionant. Ella va portar un regalet al seu germà i també ell en tenia un per a ella. Tot va anar molt bé. Caldrà veure quan el petit comenci a moure’s sol i a envair-ho tot.

Mentre parlem tens el nen al costat i veig que és força tendre i petoner.

I la meva filla també és així. Suposo que perquè ho ha vist fer. Quan no m’ho espero, se m’acosta i em diu que m’estima. Aquest moment no té preu.

Com vas decidir ser pare?

Jo tenia molt clar que volia ser-ho, però, com en la majoria de parelles, el factor clau és la dona. Els homes ho tenim més fàcil. Volem o no volem. En canvi, les dones tenen en compte moltes més coses: que el seu cos es transformarà, que hauran de donar el pit, i més coses. I quan tenen tot això clar, fan el pas. És una cosa natural. Quan estàs bé amb algú, tard o d’hora surt el tema, es parla, es decideix i som-hi.

Tu ets periodista esportiu i estàs acostumat a viure emocions.

Això de les emocions és important. Fixa’t en una paradoxa. Quan estic informant sobre una cursa, he de ser fred, però, alhora, també he de ser capaç de transmetre emocions. Si un pilot se’t posa a plorar, a mi allò no em pot afectar, però he de trobar la manera de transmetre aquelles emocions. Potser amb els fills passa una mica el mateix.

Els nens enfoquen les coses emocionalment.

Esclar, i per educar cal una certa distància emocional. Quan ets pare has d’aprendre novament a gestionar les emocions.

Què em diries sobre la teva filla?

Que té caràcter i que m’agrada. Prefereixo això que no que es deixi portar dòcilment. Tenim els nostres moments de confrontació, però al final t’adones que si et planta cara és perquè creu que el que diu és correcte i està defensant un criteri propi. I ja està bé que la personalitat vagi emergint. El pas dels tres anys als quatre és impressionant perquè ja pots mantenir-hi converses.

Què t’agrada fer amb el petit?

Hi ha un moment molt especial que, quan el vius, no l’acabes de gaudir. És quan a les dues de la matinada es desperta, plora i no pot dormir. I el fas dormir un cop i es torna a despertar. I en aquell moment, a les dues de la matinada, et desesperes. Però l’endemà, quan et dutxes i prens un cafè, recordes la matinada i et sents feliç, feliç d’haver passat aquells moments durs amb el teu fill.e