L'explorador reprimit
JAUME FUNES

No en nom de Déu

Escric l’endemà del drama de París. Sóc just a la frontera, a prop d’Hendaia, i acabo de compartir vivències amb un grup d’adolescents de filiació adoptiva i rostres que recorden molts indrets del món. Aparco el tema del qual tenia previst escriure avui i retorno al radicalisme fanàtic del qual vaig parlar fa quinze dies. Penso en l’atemptat de la discoteca, en com joves (els descriuen com “molt joves”) han disparat contra joves considerant “pervers” un lloc de festa i “idòlatres” els que passen la nit de divendres immersos en la diversió (“apòstates en un concert amoral”).

Ja sé que tota anàlisi que deixi fora les confrontacions geopolítiques, el negoci del petroli, la venda d’armes, les guerres, la marginació i l’exclusió pot ser més que simplista. Però segueixo atrapat en el discurs explicatiu, en les raons que l’Estat Islàmic ha posat al seu comunicat per portar joves francesos a morir matant. Sé que quan aquest text es publiqui tindrem més dades, explicacions estructurals, justificacions per a noves accions de guerra, però segueixo atrapat. Per què joves acaben immolats matant joves que estaven dedicant-se a fer de joves, divertint-se?

Entenc que una vida plena de desesperació porti a revoltar-se i destruir. No tens res a perdre i sents que val la pena desaparèixer amb glòria. Entenc que pot tenir sentit escollir morir quan viure ha perdut tot sentit. Però segueixo perplex amb els argumentaris que vénen del dogma, quan apareix Déu entre els arguments. Quan es mata en nom seu, quan es defineix qui és fidel i salvable, quan es justifica fer mal a un altre, quan s’imposen pureses morals, quan es promet la salvació després de la mort.

Sé que sense suprimir desesperacions poca cosa canviarà, però ara penso en els buits educatius. He de dir també que poca cosa canviarà si no deixem d’utilitzar Déu com a criteri per organitzar la societat, per fer lleis, conduir exèrcits, beneir croades. Quan un noi o una noia arriba a l’adolescència hauria de tenir molt clar que Déu no li pot servir com a argument per viure en societat, per organitzar el seu caos. És un ciutadà que haurà de descobrir els valors laics compartits i trobar entre ells les raons per conviure. No podem renunciar al fet que tingui clar que cap idea, cap Déu, justifica la mort d’un altre ésser humà.