Musical jove. El talent no hi entén, d’edats

Bah Teatre neix arran del viatge de final de curs dels alumnes de l’Institut de Navarcles. Amb l’objectiu de recollir diners per finançar el desplaçament, un grup d’estudiants van muntar el musical La bella i la bèstia. Les tres funcions i els 600 espectadors que hi van anar van servir per costejar el viatge a Berlín a tots els alumnes del curs. Animats per aquesta fita, l’any següent van portar a l’escenari El rei lleó, que va ser el preludi de la primera obra de creació pròpia, Nens perduts, que va rebre molt bones crítiques tot i la joventut dels seus integrants, perquè tots eren volgudament menors d’edat.

Aquesta és la singularitat de la companyia, que encara ara té una mitjana de 17 anys, en un cas que no és únic a Catalunya, però sí molt excepcional. “Està formada per nens i joves de 10 a 20 anys que de grans volen ser professionals en aquest sector i aquí el que fan és actuar amb un comportament tan ambiciós com sigui possible”, explica el director, David Villareal, que com a alma mater del projecte reconeix que els companys van riure quan va plantejar la possibilitat de fer un musical per recaptar diners per visitar la capital alemanya. El nom de la companyia també és cosa seva. Bé, del seu gos. En record al so gutural que feia i que tots imitaven entre rialles.

Però que no hi hagi adults al grup teatral no està exempt de dificultats. Els aspectes organitzatius són el principal maldecap: “La majoria depenen molt dels pares i és complicat coordinar els horaris i els assajos perquè no tenen cotxe. La inexperiència també provoca que s’hagi de treballar molt més per aconseguir un producte de molt bona qualitat”, apunta Villareal. Per compensar-ho, hi dediquen moltes hores: “Repetim les escenes moltes vegades i som molt autocrítics, convidem gent perquè ens doni la seva opinió i ens critiqui constructivament per millorar posteriorment el projecte”.

Aposta pel musical

La precoç agrupació teatral ha optat des del principi pel musical. A l’hora de justificar la tria, el director assenyala que és fruit de la trajectòria personal dels seus integrants i de l’eclecticisme d’aquest estil: “Ja vam començar amb teatre musical, a 4t d’ESO. Trobem que és un gènere que engloba diverses arts i que, a la vegada, també mou diversos temes que l’enriqueixen i el fan més atractiu al públic que no pas un espectacle de dansa o de coral”. L’èxit de la seva primera obra, Nens perduts, una recreació de Peter Pan, els ha animat a continuar amb els musicals. Així ho admet Villareal, que subratlla: “Ens ha retroalimentat a llançar-nos a fer un altre musical. Si les coses no haguessin anat tan bé, si la premsa local no s’hi hagués interessat, sense finançament... no tindríem el nom que tenim ara”. L’actuació a l’Imagina’t de Manresa ara fa dos anys va ser el seu trampolí.

Suport d’un referent

Amb el seu últim muntatge, Amagat, han pujat un graó més del seu camí artístic, amb una obra més elaborada en tots els aspectes. El procés d’elaboració d’aquest relat sobre la immortalitat és la demostració palpable que l’exigència ha augmentat: “El text ja de per si va ser molt complicat d’escriure. El vaig portar a un curs de dramatúrgia de la Sala Beckett perquè el corregís el Jordi Galceran i allà vam retocar l’estructura i la vam fer més atractiva i dinàmica”. La col·laboració amb el dramaturg, internacionalment conegut per El mètode Grönholm, ha resultat més que profitosa. “Seguint el llibre El guió, que és la bíblia dels guionistes, vaig escriure un esborrany i el Galceran el va destrossar, en el bon sentit de la paraula, fent-me una sèrie de suggeriments, com ara eliminar personatges, que van contribuir a millorar-ne el resultat”. Un altre canvi destacat en aquest espectacle és la música: “Com a Nens perduts, tota és original, però ara és en directe i això ens ha suposat un repte tècnic molt difícil perquè has de sonoritzar una orquestra de set músics i els micros sense fil de vuit actors”. A les dificultats tècniques cal sumar-hi les artístiques perquè, en tractar-se d’un musical, compassar les coreografies cantant en viu no és una empresa fàcil.

El creador de l’obra remarca que ara han decidit fer el pas a cantar en directe perquè a Nens perduts tenien 17 anys i ja era prou complicat fer un musical com per sumar-hi els instruments i les veus en viu: “No ens hi vam atrevir perquè era un risc molt elevat per la nostra experiència i coneixements; en canvi, ara sí que ho hem provat”.

Oberts al territori

El càsting -amb un centenar d’aspirants- no l’han fet només a Navarcles. Ha arribat també a Manresa, en un projecte de comarca. “El nivell que necessitàvem no l’hem trobat a Navarcles, que només té 6.000 habitants, perquè necessitàvem actors que dominessin el cant i el ball, i això realment és molt complicat. Trobar un persona que actuï és fàcil, però que alhora canti i balli encara és més difícil, i més si ha d’encaixar amb el perfil del personatge que t’has imaginat”, explica Villareal.

Un altre fitxatge de pes ha sigut la coreògrafa Gemma Velasco: “Curiosament va ser ella qui em va proposar fer un musical, però adaptant una obra. A partir d’aquí la cosa va anar evolucionant i s’hi ha acabat involucrant. La Gemma ha estat a l’acadèmia de Cocó Comín i ha donat un punt professional a les coreografies, que ens feia falta”. A diferència de l’anterior obra, ara també han advocat per mullar-se amb una explícita crítica social. “En teníem ganes, l’obra és molt clara, és una denúncia de la desigualtat entre rics i pobres al Primer Món; les desigualtats avui són molt més grans”.

Amb actuacions programades a Manresa i en altres localitats del Bages i el Berguedà, la jove companyia no es marca fites immediates i, com resa el seu lema, van aprenent a mesura que van fent.