Fa mesos em van proposar que pronunciés una conferència per cloure el curs de l’escola de pares de l’escola FEDAC Horta, i la meva primera reacció va ser un atac de riure. Vaig recordar aquell moment, ara fa quatre anys, quan l’Eva Piquer em va proposar escriure un blog sobre maternitat. A l’Eva, després de l’atac de riure, vaig respondre-li que com pretenia que escrivís res jo que era (sóc) la pitjor mare del món. Com heu pogut comprovar, la frase va fer fortuna.
Les ulleres de 3D
Escric aquests articles i he escrit el llibre La pitjor mare del món, el manual (Columna Edicions), com un exercici literari a partir de la realitat estroboscòpica de casa meva. També, no us enganyaré, com una mena de teràpia-bicoca que em permet desfogar-me, riure i a sobre monetitzar. O sigui, cobrar. El que passa després d’escriure i publicar és que sovint m’agafa per sorpresa. Com quan la meva editora ha de suportar que se m’escapi el riure quan m’explica que el llibre es pot trobar a l’apartat de no-ficció, exactament a les lleixes de “Mares i pares”, entre altres manuals, però dels debò. O quan algú se m’acosta i em diu que amb el llibre o els articles ha après tantes coses. La primera vegada que m’ho van dir em vaig quedar blanca tirant a transparent. Què coi podia haver après algú de mi com a model de criança de menors d’edat a càrrec (MEC)? Caguntot! ¿No m’estaria tornant una estafadora?
Per sort les ulleres de 3D em van tornar a rescatar. No només tenen poders dissolvents de la mala llet. També vaig adonar-me d’una altra propietat. Me les vaig calçar sobre el nas i tots aquells que passaven pel meu costat podien arreglar-se la clenxa fent servir els vidres-celofan com a mirall. Sí. S’hi veien reflectits, i resulta que la imatge que els retornava les ulleres els feia petar de riure.
La cloenda
Han passat els mesos i fa uns dies vaig pronunciar la conferència per a la cloenda de l’escola de pares. Dies abans vaig estar a punt de trucar a l’escola i suggerir-los que es busquessin algú com cal, en lloc de la Fèlix Millet de la pedagogia maternopaternal. La relació amb un, o dos, o els tres MEC alhora estava prenent la forma d’un cagarro cuit. Però la perfeccionista que subsisteix en mi, aquest cop (ves quina ironia) em va salvar. No suporto desdir-me de compromisos adquirits. Quan ho he hagut de fer, cada pèl blanc dels meus cabells s’ha multiplicat per tres. I els dies van passar, tot es va calmar (o no), vaig canviar els vidres a les ulleres de 3D perquè els altres estaven ratllats i el dipòsit de bon humor va tornar a estar al 100%.
La cloenda va ser tot un èxit i vaig rebre les riallades, l’afecte i el bon rotllo d’una sala plena. Progenitors i progenitores farts d’emetre consignes diabòliques (“a la dutxa”, “fes deures”, “endreça”, “menja”, “ara no”) a un nivell de decibels poc recomanable. Que quan ho fan els responen: “Mama, t’entenc igual sense cridar”. Persones que confessaven que, tot i ser pediatres, ni bojos aconseguien endinyar mig litre de llet al dia als seus MEC. Que quan renyen no saben parar i entren en un espiral digne de la pel·lícula Twister. O que els fa una mandra mortal llevar-se cinc cops en plena nit per atendre els seus MEC. Progenitors i progenitores farts de voler fer-ho molt bé i de sentir-se els pitjors pares i mares del món.
A tots ells, i també a vosaltres, gràcies per treure el nas en aquest mirall. Sí, la perfecció mata i l’humor salva vides.
