Hi ha un petit microscopi en un dels prestatges del despatx de Manel Estaller, investigador català de l'Idibell reconegut mundialment per les seves importants troballes en epigenètica. Li van regalar de petit i el guarda com un dels seus grans tresors. Com ell, molts científics van jugar durant la infantesa amb algun joc de ciència, o van atrapar insectes o algú els va ensenyar com fer sorprenents barreges. No hi ha una fórmula que asseguri que la criatura que juga amb jocs científics acabi volent ser científic. Però poden passar dues coses. O bé pot ajudar a despertar la seva vocació, o despertar en l'infant una manera d'acostar-se al món: fer-se preguntes, que en definitiva és la base del coneixement.
Aprendre jugant
Els estudis en neurociència han demostrat clarament que passar-s'ho bé estimula el cervell i que els records que queden són els que van lligats a emocions. El procés cognitiu d'aprenentatge té molt a veure, en definitiva, amb la motivació per la descoberta, que es pot estimular amb el joc i que pot començar des de ben petits, encara que es recomana que es faci a poc a poc i sense la pressió de voler crear un geni. Ho explica el llibre Einstein mai va memoritzar, va aprendre jugant , de les psicòlogues infantils Kathty Hirsh-Pasek i Roberta Michnick Golinfkoff, que critiquen l'empatx d'activitats suposadament lúdiques però inútils (i sovint contraproduents) perquè el nen sigui un geni. Un exemple absolutament oposat a aquest procés educatiu seria l'ús dels vídeos Baby Einstein per fomentar el coneixement. De fet, als Estats Units, ja fa força temps que els van fer retirar per publicitat enganyosa i fins i tot van fer que es retornessin els diners als pares que ho demanessin.
Els nens, per als quals el món sencer és una pregunta per descobrir, el joc heurístic ja és un estímul. Quan toquen textures diferents ja s'estan preguntat el perquè de la diferència. Si veuen una ombra, la busquen i un bon dia descobreixen que és el reflex del seu cos. I al costat, el del seu pare o la seva mare. Encara que no sigui explícit, això és ciència. Hi ha maneres lúdiques, però més explícites, de fer que el nen assagi amb el seu esperit científic. "Per exemple, per a les criatures més petites hi ha jocs que potser no són dins el catàleg de ciències, si no de manualitats, però que juguen amb la ciència. N'hi ha per fer barreges per obtenir perfums i per fer sabons. El procés que hi ha darrere és ciència", explica Imma Marín, directora de Marinva, consultoria pedagògica especialitzada en educació i comunicació a través del joc.
També hi ha kits que els permeten crear un ecosistema, com un formiguer o un petit jardí. I jocs amb figuretes d'animals, fins i tot dinosaures de diferents tipus que els permeten traslladar-se a èpoques ben antigues. Sigui com sigui, el paper de l'adult és molt important: "A cada nen li agradarà un joc diferent. Els poden buscar plegats per internet o les botigues. A les dels museus, per exemple, n'hi ha una varietat molt àmplia", explica Marín. "Cal tenir en compte, també, que no a tots els nens els agraden els mateixos jocs", afegeix.
El joc, però, ha d'anar acompanyat d'un entorn que ajudi la criatura. La Laura, per exemple, encara no té ni tres anys, però a l'escola bressol han plantat una mongeta en un petit recipient i, en pocs dies, ha crescut una planteta. La mare és la primera sorpresa quan la nena li explica entusiasmada: "A l'escola, una llavor creix". El cert és que "la descoberta és molt màgica per al nen, i un entorn familiar i educatiu ben adobat, que incentivi les preguntes durant el joc, és la millor fórmula. Fer un pastís, per exemple, també és química", explica Marín.
Robots i energia
Els jocs de química, amb experiments mes complexos, van adreçats a nens més grans, a partir dels 10 anys. També hi ha jocs de robots, com ara els de Lego, o de construcció de vehicles que funcionen amb energia solar i que, segons la complexitat, ja es poden fer servir a partir dels 6 o 7 anys. A Catalunya hi han uns quants equips que juguen i competeixen en la First Lego. "Són jocs que no només els apropen al mètode científic, sinó que també, tant si volen ser científics en un futur com si no, són molt educatius. Han de seguir un procés, ser pacients i aconseguir un èxit o un error. Si el que han fet funciona reforçarà la seva autoestima. I si no, els ajudarà a aprendre dels fracassos i a seguir lluitant per assolir els objectius.
Jocs de taula
Hi ha jocs de taula didàctics. Per exemple, un dels més venuts és el de Fauna, per a nens a partir de 7-8 anys, que és com "una mena de trivial dels animals", explica Marc Figueres, físic i traductor aficionat als jocs de taula que, juntament amb Oriol Comas, ha treballat per crear un espai de jocs a la Fira de la Ciència. Comas també ha participat activament amb Marga Becerra en la creació d'un joc impulsat per la Universitat de Barcelona, l'Inventum. Aquest joc segueix una fórmula similar a altres, com el Pandemic, adreçats a nens a partir dels 8 anys. És un joc col·laboratiu en què els jugadors no competeixen, sinó que busquen un únic objectiu. És com funciona la ciència, amb molts científics que treballen junts per obtenir un resultat.
