“Funciona ser-hi sempre”

Amb els fills la vida no s’atura mai. Tu t’aixeques al matí i allò ja no para, no paren de passar coses fins que te’n vas a dormir. A vegades penses que no pots més, però aquest no parar t’alimenta.

Ben descrit.

Jo tinc una virtut i un defecte, que és que no rumio gaire les coses. Nosaltres vam tenir els fills sense pensar gaire. Una feina fixa jo no l’he tinguda mai. La meva dona és mestra. Un bon dia vam sentir el desig de tenir un fill i el vam tenir. I després un altre i un altre. Si hagués pensat en la feina no els hauria tingut mai.

Els fills no es raonen. Els tens o no els tens.

I en les coses del dia a dia tampoc no rumio gaire. Em deixo portar pel sentit comú i pel que sento. I així actuo com a pare, com a parella, com a amic o com a company de feina.

Com van anar els primers anys?

Tenir-los a tots tres quan eren petits no em va costar gaire, malgrat el festival que això suposa: el no parar mai, l’anar sempre cansat. Però a mesura que s’han fet grans he sentit més la responsabilitat que implica educar i he vist que educar es fa amb les coses petites, que no val a dir “Nens, seieu aquí que ara us explicaré com va la vida”. Això no funciona.

Què et costa?

No perdre la paciència. Suposo que em costa acceptar que es van fent grans. I és que arriba una edat que els fills et comencen a contestar. Això no ho porto gens bé. També m’emprenya que els nens es barallin entre ells i que jo hagi de posar pau. A vegades els foto dos crits tot i que sé que això no va enlloc. Però al cap d’uns dies em torna a passar el mateix.

Sí.

Es tracta de mantenir la calma. Ara la meva feina com a pare consisteix bàsicament a tenir calma, a acceptar les coses tal com són i entendre que comencem a entrar en l’adolescència. Ho he de pair i intentar viure-ho amb la mateixa normalitat que ho vivia quan eren petits.

On neix la tensió?

Les coses pràctiques les tenim resoltes. Això va bé: els horaris, l’ordre, parar taula, rentar dents, tot això funciona. La tensió neix en la relació entre els fills, en el fet que entre ells hi hagi disputes. A mi, com a pare, em costa acceptar aquesta tensió entre els germans i aquí és quan perdo la paciència. No porto bé el nyic-nyic constant, el “Mira què m’ha dit”, “Mira què m’ha fet”.

Sospito que, com més hi intervens, més et reclamen.

A mi m’esgoten aquestes baralles i això fa que em qüestioni molt si faig bé de pare. No sé si és pel fet que siguin tres, perquè sent tres sempre n’hi ha un o altre que toca la pera als altres dos. I ja hi som.

Què t’ha funcionat bé?

Ser-hi sempre. Però ser-hi no només físicament sinó ser-hi de debò, implicat en allò que fan els fills. I això tant funciona per als fills com per als amics. Cal ser-hi. En canvi, no funciona quan tu vols anar per davant del fill.

Explica-m’ho.

Quan a un fill li passa alguna cosa, has de deixar pixar el matxo. No serveix de res assaltar el nen i atabalar-lo amb tota mena de preguntes. “Et passa això? Et passa allò?” Els pares ja notem que passa alguna cosa i ho voldríem saber de seguida. És un error. Deixa que el teu fill vingui a tu. Llavors serà el moment d’escoltar. Però perquè això funcioni cal que tu hi siguis.

La companyia ho cura tot.

Sóc un antimanual. No hi ha mètodes. El millor mètode és el sentit comú. Ens equivoquem, i què? Algunes coses les fem bé i altres malament. Tots ens equivoquem com a pares i no passa res. Voler ser perfectes és un error. Oi que ens estimem? Jo m’equivoco, tu t’equivoques, tots ens equivoquem, però hem de fer-ho amb el cor.