FAMÍLIA
BERNAT COLL
Psicòleg

Estudiar és un avorriment

L’interès que es posa en els estudis és un factor fins i tot més determinant que la capacitat intel·lectual

La motivació és un dels elements clau en l’educació dels fills. “No m’agrada estudiar”, amolla Sebas a l’hora de berenar. “Ni a mi treballar, però he de fer-ho per guanyar doblers i, entre altres coses, pagar els teus estudis”, li respon el pare. El nin, de 15 anys, hi insisteix: “No, de debò, ho he pensat i deix d’estudiar”. “Ah sí?” -li diu el pare empassant saliva i amb un mal dissimulat nerviosisme-. I a què et dedicaràs a partir d’ara?”. “Ja ho veurem, em posaré a treballar o el que sigui ...”.

La mare, que també hi és present, mira amb ulls grans el seu marit, però no diu res. Està farta de discutir amb el fill i d’intentar convèncer-lo que almenys acabi l’ESO. Allò estrany és que treia molt bones notes fins que arribà a l’institut. A partir de llavors començà a fer el gandul, a agafar-se a broma els estudis i a acumular suspensos d’un any a l’altre. Fins i tot el van canviar de centre per si el problema eren els professors. Però no, les coses van continuar igual de malament.

I és que l’interès que es posa en els estudis és un factor fins i tot més determinant que la capacitat intel·lectual: l’esforç, la perseverança, el treball sistemàtic i el desig d’aconseguir un objectiu a mitjan o llarg termini són les claus per assolir l’ èxit fins i tot en el cas d’alumnes amb certes dificultats. De fet, en tots els contextos escolars podem trobar els dos extrems:

  • Alumnes brillants als quals falta la motivació i l’interès per la feina acadèmic: estan apàtics, avorrits, no troben sentit als estudis i estan a l’aula per pura obligació. Escalfen la cadira ... però perden el temps.
  • Estudiants sense grans aptituds per a l’estudi que a força d’esforç i hores aconsegueixen tirar endavant: tenen clara la seva meta i no s’aturen fins a aconseguir-la. El seu èxit està assegurat.

En el primer cas, el de nins que no troben sentit als estudis, els pares poden recórrer a alguna de les següents tècniques per intentar espavilar-los:

  1. Ajudau-lo que s’imagini un futur sense haver acabat els estudis obligatoris. Com seria la seva vida si no estudiàs? En què treballaria ? És això el que realment vol? Com s’imagina la seva parella ? I els amics ? Es guanyaria així la vida? Com se sentiria pesonalment: realitzat, frustrat...?
  2. Animau-lo a pensar sobre les seves pròpies qualitats i preferències personals, sobre la professió que millor li va i que li agradaria exercir en el futur. Ajudau-lo a cercar informació sobre els estudis relacionats, requisits exigits, preparació... Per aquesta tasca podeu demanar col·laboració a l’orientador de l’institut.
  3. Finalment, demanau-li que faci una llista amb els motius que ha trobat per continuar els estudis i que la tingui a mà per a aquests moments de baixa en els quals no troba sentit a res.

En definitiva, la motivació, tot i que es pot afavorir, no es pot imposar. Són ells, els fills, els que han de descobrir i enfortir les seves pròpies raons per prendre’s seriosament els estudis.

AJUDAU-LO A FER-SE UN PLA

Per mantenir la motivació i continuar avançant cap a la consecució d’un objectiu (per exemple, treure’s el títol de l’ESO), el millor és planificar bé les coses, tenir expectatives realistes i ser perseverant.

Per això, elaborar un pla, posar-ho per escrit i anar comprovant els progressos és una bona idea per posar-se en acció i despertar la motivació delsfills més mandrosos.

Un pla d’acció eficaç ha de ser:

  1. Personalitzat: l’horari s’ha d’adaptar al grau de dificultat de cada matèria, activitats extraescolars en què estigui ficat, lliurament de treballs...
  2. Realista: no serveix de res elaborar un pla que per endavant se sap que no es complirà. Per això, ser conscient de les potencialitats i limitacions facilitarà la tasca.
  3. Flexible: una cosa és seguir un horari i una altra molt diferent és estar esclavitzat. Cal comptar imprevistos que poden sorgir i obligaran a adaptar els plans.
  4. Equilibrat: l’horari s’ha de programar d’una manera equilibrada tenint en compte que allò lògic és dedicar cinc o sis dies setmanals a l’estudi i un o dos a descansar.
  5. Revisable: cada setmana cal controlar si es compleix el pla previst i introduir-hi els canvis necessaris per l’arribada imminent dels exàmens i els treballs extra.
  6. Escrit: el fet de posar per escrit l’horari permet detectar-ne els errors, controlar-ne el compliment i fer-ne les variacions que siguin necessàries. Tenir-lo a la vista, per exemple en un suro al costat d’on s’estudia, facilitarà les coses. I posar les qualificacions de cada assignatura també servirà per tenir un major control de cada àrea.