Embaràs per substitució

La gestació subrogada o per substitució és un debat obert. Prohibida en molts països i vigent en d’altres des de fa anys, en un món cada vegada més global ha fet entrar en col·lisió legislacions i ha fet aflorar al carrer el que comença a ser una tímida realitat. Les diferents normatives provoquen desigualtats entre països, cosa que facilita el desplaçament de parelles a llocs on és possible dur a terme la subrogació, com els Estats Units. El marc legal espanyol prohibeix explícitament aquesta pràctica -a través de l’article 10 de la llei de tècniques de reproducció assistida del 2006- però això no impedeix que cada vegada més parelles es decantin per aquesta opció.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que, a l’Estat, el 16% de les parelles en edat de procrear tenen algun problema de fertilitat. En les últimes dècades, l’avenç de la medicina i la consolidació de les tècniques de reproducció assistida han aconseguit solucionar bona part dels problemes de fertilitat, ja siguin per causes femenines, masculines o per la combinació d’unes i altres. Però per a una dona sense úter -però amb ovaris vàlids- tenir fills propis només serà possible a través de la subrogació uterina.

La subrogació és, en principi, una opció per a dones que no poden gestar i s’entén com l’últim esglaó de les tècniques de reproducció assistida. En aquest supòsit, la gestant o portadora du a terme l’embaràs d’un fill amb qui no comparteix cap vinculació genètica. L’embrió ha estat concebut amb els òvuls de la mare i l’esperma del pare. Aquestes combinacions poden anar variant en funció de la casuística i pot donar-se el cas que una parella heterosexual pugui necessitar ovòcits o semen de donants externs de la parella. En aquest cas, l’infant no tindria cap coincidència genètica amb els seus progenitors. Molt excepcionalment pot donar-se la situació que la gestant sigui, a la vegada, la donant dels òvuls, cas en el qual sí que compartiria vinculació genètica amb el fill.

Nous models de família

Però la nostra societat és complexa i cada vegada els models de família són més diversos. L’existència de famílies compostes per parelles homosexuals o monoparentals masculines posen en relleu un altre debat: en aquests casos no s’arriba a la subrogació per una patologia femenina sinó per l’absència d’una mare que pugui dur a terme l’embaràs.

Malgrat que la medicina reproductiva ha assolit importants quotes d’èxit en les tècniques de reproducció assistida, la subrogació obre un debat bioètic que la societat ha de poder abordar sense apriorismes dogmàtics. Precisament, la Fundació Víctor Grífols i Lucas va organitzar el 22 d’abril una sessió de debat amb una exhaustiva anàlisi de la situació actual, coordinada per Francesca Puigpelat, catedràtica de filosofia del dret i codirectora del postgrau en gènere i igualtat de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Ventura Coroleu, cap del servei de medicina de la reproducció de l’Institut Universitari Dexeus i president de la Societat Espanyola de Fertilitat.

Mercantilització, explotació, abús, desigualtat, privilegi, són termes que s’utilitzen tant des de posicions religioses de caràcter fonamentalista com des d’altaveus del feminisme més radical. Que sigui possible en països com l’Índia, Ucraïna, Rússia, Sud-àfrica i Mèxic, on la subrogació es pot compensar econòmicament, posa de manifest moltes de les incerteses sobre el procediment, ja que es considera que la dona pot ser que no obri des de l’absoluta llibertat i prengui les seves pròpies decisions, sinó que hi participi amb una finalitat purament econòmica. En altres països, com el Canadà o el Regne Unit, on és possible fer-ho per a algú molt pròxim i sense compensació econòmica -més enllà dels costos associats-, se n’exclou la majoria de parelles d’altres països.

En aquest sentit, els Estats Units, amb una tradició de més de trenta anys, donen la seguretat jurídica i les garanties legals i sanitàries perquè la subrogació es pugui dur a terme amb èxit. Allà, les gestants per substitució perceben una quantitat econòmica limitada que s’entén com una compensació justa a les molèsties i els riscos assumits, i també se’ls paguen els costos de les asseguradores, el seguiment mèdic i l’estada hospitalària. La compensació és aproximadament un 25% del que costa un embaràs subrogat.

Entre els condicionants per ser gestant, a part de les condicions mèdiques, cal que les dones tinguin autosuficiència econòmica, que ja hagin tingut fills propis i que el seu entorn social ho aprovi. De fet, moltes d’aquestes mares ho viuen també com un gest altruista. És per això que la majoria de parelles de casa nostra escullen els Estats Units, tot i l’elevat cost del procés, que pot oscil·lar entre els 80.000 i els 180.000 euros. Amb aquestes xifres, els casos reals posen al descobert històries de molt sacrifici i esforç de les parelles que trien aquesta via.

El desig de ser mare

La Judit Rodríguez i l’Ignacio López estan en procés, per segon cop, d’intentar trobar una gestant als Estats Units i, en aquests moments, estan redactant el contracte que fixa les responsabilitats, els drets, les obligacions i el marc econòmic. Van trobar el contacte al juliol. “Ella va veure el nostre perfil de parella i li vam agradar -diu la Judit-, i ella a nosaltres també, per això vam decidir continuar aquest procés. Des de llavors hem tingut diverses converses amb ella i el marit, i ens agradaria que hi pogués haver una relació més o menys estreta que pugui perdurar”. En la primera experiència, després de tres transferències d’embrions, no hi va haver embaràs. “Potser per un problema d’incompatibilitat -aventura la Judit-, però en aquests casos et recomanen canviar”.

Des de ben jove la Judit tenia un úter miomatós, hemorràgies regulars i anèmia crònica. Després de tres operacions de matriu i tres anys d’intents d’inseminació artificial el diagnòstic mèdic va revelar que no es podria quedar embarassada. “Calia extirpar l’úter, i així va ser, el 2010”. Però això no tancava la porta a un possible embaràs perquè tenien “la resta del sistema reproductiu (ovaris i esperma) íntegre”, confessa la Judit. A poc a poc van començar a sospesar alternatives i la “gestació subrogada va anar prenent forma: d’una idea peregrina a una realitat possible”. La clau va ser conèixer una parella que ho havia fet. “I les ganes de la Judit de ser mare”, conclou l’Ignacio.

Relació amb la gestant

El Jordi Vaquer i el José Miguel Latorre van seguir el procés d’idoneïtat per a l’adopció quan van voler ser pares. Però l’adopció internacional per a parelles homosexuals està tancada i les llistes d’espera per a les adopcions nacionals era de cinc anys. “De fet, està sent més llarga, fins a vuit anys, fins al punt que s’ha tancat l’admissió de sol·licituds”, afirma el Jordi. Va ser en conèixer una família que havia optat per la subrogació que es van decidir a fer-ho als Estats Units, emparats perquè “el marc legal i cultural feia que la gestació no es fes d’amagat, sinó que s’aprovés socialment, que la relació amb la gestant pogués ser directa i continuada, i que el marc jurídic” els donés “molta seguretat”.

La Berta va néixer, doncs, l’1 d’agost del 2012 i els seus dos pares, el Jordi i el Josemi, van ser presents al moment del part. Des de la primera nit la van tenir amb ells. Aquest agost tots tres han tornat a viatjar als Estats Units per assistir al naixement de la Clara, la seva segona filla. Tot i que les parelles homosexuals han fet més visible la subrogació, el Jordi afirma que a l’estat de Califòrnia el 85% dels que hi recorren són parelles heterosexuals, i la resta són persones soles o parelles del mateix sexe. I en el conjunt dels Estats Units només una dotzena d’estats reconeixen la paternitat a dos homes o a dues dones. La decisió del Jordi i el Josemi va ser rebuda amb “molt suport” per l’entorn familiar i el nucli d’amistats, tot i que van “haver de parlar molt del procés, de què significa, dels peròs”. Socialment diuen que no han rebut cap mena de discriminació. “Es dóna el cas, més aviat positiu, de gent a qui li crida l’atenció però celebra que avui dia es pugui fer”.

Suport i legalització

Per l’Ignacio, un dels principals inconvenients que no es pugui fer aquí és “la distància i la dificultat de tenir una relació més pròxima amb la gestant”. I “la despesa econòmica” de desplaçar-te tan lluny, afegeix la Judit.

“Les relacions són bones amb les gestants, però encara podrien ser millors si fossin d’aquí”, diu el José Miguel, però el Jordi explica que mantenir-hi el fil “serveix per poder explicar en un futur la història sencera a la Berta i a la Clara: «Mira, aquestes persones ens van ajudar a formar una família»”. “Si és car? -es pregunta el Jordi-. Doncs depèn. Per a nosaltres ser pares no tenia preu, sempre diem que val molts diners, però no és comparable amb res”. Per a la Judit i l’Ignacio “és un gran esforç, però no impossible”.

L’Associació per la Gestació Subrogada a Espanya té com a objectiu presentar una ILP al Congrés de Diputats per regular aquesta pràctica. Canviar el marc jurídic augmentaria les garanties de totes les persones que intervenen en el procés, el faria més universal i permetria donar cobertura a tots els supòsits legals. La Judit ho té clar: “Que no sigui fàcil ni habitual no vol dir que sigui impossible o que estigui malament. I, de fet, això és l’impuls de moltes lluites en la vida, en la societat i en la història”. Fins avui, la llei només preveu la filiació per part, a més de l’adopció. Mentrestant, la vida i les seves complexitats avancen amb pas ferm.