Em tenen mania
La d'agafar mania a un alumne és una de les excuses més odioses i recurrents de la història dels instituts. Tant és així que la primera vegada que un docent és acusat de ser injust amb un alumne, el professor queda tan desconcertat que es veu amb la desagradable obligació de defensar la seva imparcialitat i professionalitat. El professor, tard o d'hora, descobreix que tot plegat no deixa de ser un clixé de l'alumne, que utilitza sempre que se sent amenaçat. Una altra excusa odiosa és la d'acusar el docent de masclista o de racista, aquesta darrera, segurament una de les més incòmodes de gestionar. Amb l'experiència, els professors descobrim que, per sort o per desgràcia, alguns alumnes llancen aquests dards enverinats molt a la lleugera i amb pocs arguments. Malauradament, algunes vegades compten amb el suport encegat dels seus pares, fet que genera encara més tensió a l'assumpte.
Darrerament, un parell de companys han estat acusats de racistes. Un per treballar un text de Ramon Llull en què apareixia la paraula moro , i l'altre per dir a una alumna que el dia que va faltar per celebrar la festa del xai es va poder treballar amb tranquil·litat. Cal puntualitzar que al meu institut el col·lectiu marroquí suposa més d'un 30% de l'alumnat. Sovint podem fer comentaris poc afortunats que costen hores de discussions i més d'una disculpa, però conec professors que n'han sortit molt cremats de tanta correcció política. Jo mateix, fa poc, he estat intimidat per una alumna ben catalana, a la qual vaig dir que parlaria amb la mare sobre el seu mal comportament. L'argument que va utilitzar ella per justificar l'atzucac en què estava atrapada va ser, evidentment, que li tenia mania. "Per desgràcia teva -li vaig etzibar-, avaluo més d'un centenar d'alumnes i no tinc temps ni tan sols per agafar-te mania".
Si analitzem el tema en profunditat, el més preocupant de tot és que als alumnes els costa massa reconèixer errors o mancances. Sempre criden que no han fet res o que la culpa és de l'altre. Però, esclar, quin exemple veuen els adolescents en la nostra societat, en què ni els que manen tampoc tenen mai la culpa de res?
