Diferència d'edat entre germans: Un problema?

El Pablo Martínez té 19 anys, 13 anys més que la quarta de les seves germanes i 17 més que el cinquè. Encara que no recorda el dia exacte en què li van comunicar el naixement dels benjamins de la casa, sí que sap que li va fer molta il·lusió. I avui, malgrat els molts "juga amb mi" que rep al dia i els "vull veure dibuixos" que li reclamen, segueix afirmant el mateix: li encanta tenir una gran família i uns germans petits a qui pot veure créixer i amb qui jugar. Potser la seva alegria i bona acceptació de la situació es deu als seus anys, a les portes de l'edat adulta i totalment allunyat de gelosia i enveges fraternals. Potser pel fet que comparteix experiència amb els seus altres germans de 18, 16 i 15 anys i sempre és molt més fàcil acceptar l'arribada d'un nou membre a la família en companyia que en solitari. O, molt possiblement, perquè el seu pare i la seva madrastra -la mare dels petits- cuiden i eduquen els infants i només reclamen la seva ajuda per a les tasques bàsiques de la llar, algun canvi de bolquer i roba infantil i, de tant en tant, per fer de cangur dels seus germans. Una actitud que, d'altra banda, psicòlegs i psiquiatres especialitzats en infància i adolescència recomanen a tots els pares que tenen fills amb més de 10 anys de diferència. Perquè, si bé és bo, i fins i tot necessari, que els joves assumeixin responsabilitats domèstiques i amb la resta de membres de la família, aquestes responsabilitats han d'adaptar-se a la seva edat. Així ho indica Carlos Sanchis, membre fundador del gabinet Sanchis & Jarque Psicólogos de València, que es mostra a favor que els primogènits de la família participin en la criança dels seus germans petits però amb els límits que imposa la seva edat. "Els pares no han de sobrecarregar el primogènit i han d'estar molt atents al que pot fer o no segons l'edat que tingui, recordant que també el fill gran és un nen que necessita sentir-se especial i volgut pels seus pares", explica aquest expert, que amb les seves paraules recorda que "més gran" no és sinònim de "madur". De la mateixa opinió és Jordi Sasot, metge especialista en psicologia i psiquiatria infantojuvenil i cap de la Unitat de Paidopsiquiatria al Centre Mèdic Teknon de Barcelona. Per ell, com pel seu col·lega valencià, els progenitors han de ser conscients de qui és el pare de la família i, per tant, en qui han de recaure les tasques pròpies d'aquesta figura. "Els germans grans, encara que són més madurs i amb això més responsables, no tenen per què assumir les obligacions relacionades amb els seus germans més petits. És freqüent que els pares demanin certa col·laboració als seus fills, col·laboració que atorga als germans grans un paper d'autoritat que pot alterar una adequada relació entre germans", comenta el també codirector del Centre Psicopediàtric Guia de Barcelona, que adverteix que delegar les obligacions en els germans grans pot generar un "fals paper de figura paterna" i implicar conflictes futurs.

Un exemple? Com avança l'especialista en psicologia clínica infantojuvenil de Barcelona Gloria Giménez, la pèrdua d'autoritat de la figura paterna i, per tant, l'absència de normes i límits en els benjamins de la família. "Els nens petits han de saber que l'autoritat és dels pares. Ells són els que posen les pautes i els càstigs . L'autoritat no pot ser delegada en altres adults o fills més grans, ja que això dispersa l'adquisició de les normes", indica l'autora del blog Know How Psicología.

Pols oposats

I és que, encara que educar un fill tres anys després d'haver estat pare no hauria de ser gaire diferent de fer-ho deu anys més tard ni pel que fa a responsabilitats ni pel que fa a motivació, en molts casos l'experiència, les ganes i el temps de què es disposa per fer-ho no és el mateix i molts progenitors cauen en l'error de desentendre's de l'educació i cura dels seus fills petits o de fer tot el contrari, és a dir, mimar-los i sobreprotegir-los massa, cosa que provoca, en el primer dels casos, l'absència de límits i normes en el benjamí i, en el segon, la poca tolerància a la frustració.

"Al benjamí cal intentar educar-lo atorgant-li els privilegis i la independència que li correspongui segons la seva edat, capacitats, esforç... sense deixar-se influir per l'ordre del naixement. És a dir, no fer-l'hi tot massa fàcil pel fet de ser el petit de la casa i que acabi amb conductes capritxoses i exigents que potenciïn un estil cognitiu de baixa tolerància a la frustració", recomana el psicòleg Carlos Sanchis. Una opinió que comparteix amb Sasot, que, a més d'aconsellar als progenitors que no adoptin una actitud massa permissiva i sobreprotectora amb el fill petit, els defineix com a pares que "temen el moment del niu buit". "Educar el petit de la casa, si té germans bastant més grans que ell, requereix un esforç educatiu que eviti la sobreprotecció. Són nens que creixen en un ambient adult, que se senten únics, de manera que amb els seus tocs d'atenció compleixen fàcilment els seus desitjos, no tenen tants nos i viuen situacions i senten converses adultes amb més freqüència. En general, creixen abans però no ho demostren, donen una imatge de benjamí i solen gaudir-ne", explica el cap de la Unitat de Paidopsiquiatria del Centre Mèdic Teknon.

Qüestió d'actitud

Les recomanacions dels professionals de la salut no poden ser més clares: ni permissivitat ni sobreprotecció excessiva al germà petit. Però què es pot dir sobre el gran? Com han d'actuar els progenitors amb ell? Doncs exactament igual que amb el benjamí de la casa. Els pares ni han de satisfer-lo amb regals i privilegis per evitar que se senti desplaçat ni, per descomptat, han de relegar-lo a un segon pla per l'arribada d'un nou membre a la família. Des del moment en què comuniquen la notícia del nou naixement, han de pensar en ell i preocupar-se pel seu estat d'ànim però sense que aquesta preocupació suposi un canvi en el dia a dia amb el seu fill. En aquest sentit, Gloria Giménez parla de la necessitat de preservar, en la mesura del possible, la relació paternofilial que hi havia abans de l'anunci de l'arribada del bebè i de garantir la normalitat familiar. "És important adonar-nos que els fills no trien els canvis. Som els adults els que, per diverses raons, orientem les nostres vides cap a diferents horitzons. Hem d'intentar que aquests fets repercuteixin al menys negativament possible en els nens i que ells se sentin sempre amb el mateix grau d'importància", comenta aquesta professional catalana.

I si els pares participen activament en la cura i educació dels seus fills i la relació amb ells és equànime, el més probable és que la tan temuda trava generacional que s'estableix entre germans amb una diferència d'edat elevada es dilueixi i primogènits i benjamins conflueixin quan arribin a l'edat adulta. Perquè, com indica Sasot, els germans, encara que no comparteixin vivències durant la infància, tenen en comú valors i patrons educatius, i aquests referents, en l'edat adulta, poden ser un nexe d'unió. "La relació entre germans amb edats distanciades entre ells no és la mateixa que la que tenen germans amb edats semblants. Això és inevitable en etapes de desenvolupament, però no té per què complir-se en l'etapa adulta. Fins i tot poden ser més intenses pel fet de poder complementar vivències dins un mateix nucli familiar", conclou.