Dibuixos que eduquen en l'optimisme

"Som molt amigues", diuen alhora. Són la Pilarín Bayés i la Roser Capdevila, il·lustradores, mares i dones fermes. Tenen edats semblants. "Jo sóc més gran, que en tinc 74", diu la Roser. La Pilarín és més jove, sí; en té 72. "I gràcies per dir-me ferma; ja fa temps que vaig aconseguir superar un càncer. Fixa't, a la capçalera del meu llit, un dels néts em va fer un cartell que diu, en lletres ben grosses: "CURADA (del càncer)", explica la Roser.

La Pilarín pren la paraula. "Aquest any porto 1.100 pàgines de dibuixos fets". I encara no s'ha acabat el 2013. "Sempre m'agrada que les criatures hi trobin una anècdota dibuixada i algun altre detall que els faci reflexionar", explica. Té molt clar que un dibuix no canviarà la vida d'un infant, però tampoc no vol que es digui que contemplar aquella il·lustració no serveix per a res. Ni un extrem ni l'altre.

També troba bé que les criatures experimentin sentiments a partir dels dibuixos, però tampoc no cal abusar-ne. Per exemple, no li agraden els contes que volen inculcar por als infants. "Una vegada em vaig negar a il·lustrar un conte de Nadal que en provocava". Els va dir que no se sentia "cridada a aquesta especialitat".

Als dibuixos de la Pilarín els personatges són feliços. "De vegades m'han dit que faig personatges edulcorats però, què voleu que us digui, prefereixo ser dolça que amarga". És a dir, que la crítica que ha sentit la Pilarín -"perquè sé que m'ho han dit com una crítica"- l'accepta, però ella sosté que cal educar des de petits en l'optimisme.

I què és l'optimisme? Doncs l'optimisme és apreciar les qualitats bones de totes les persones i despertar la curiositat per la bellesa de la vida. "Els contes són educació estètica, perquè eduquen els infants en el gust", sentencia la Pilarín.

El seu amic Josep Maria Subirachs, escultor de la Sagrada Família, li va dir que "l'art és l'eròtica de la història". I ella hi està d'acord. "En Subirachs té dites fonamentals", continua. Un dia, l'escultor va dir a la il·lustradora de Vic: "Val més fer un cendrer petit ben fet que una catedral mal feta".

Per canviar de tema, la Pilarín diu que a ella l'apassiona dibuixar persones. "Sóc besnéta d'en Vayreda, gran paisatgista, però jo m'hi he oposat". A la Pilarín li agrada dibuixar la manera com van vestides les persones, "és allò de buscar l'anècdota en què es fixaran les criatures"; i li agrada reflectir l'època en què viuen. "Perquè a les criatures els sigui fàcil traslladar-se en el temps".

Mentrestant, la Roser Capdevila ha tret la seva capsa de colors. "Faig servir els Caran d'Ache, perquè em van bé també per fer aquarel·la". De seguida, passa a fer una reflexió sobre com està el moment professional per als del seu ofici. "Complicat, perquè mira que som uns quants, però les editorials compren molta edició feta, perquè així abarateixen costos".

Filles i creativitat

La Roser Capdevila és mare de tres bessones, l'Anna, l'Helena i la Teresa, que tenen 44 anys. "Primer em van dir que en tenia dues a la panxa, però després em van trucar a casa per dir-me que no eren dues, sinó tres". Llavors la Roser va començar a comptar la quantitat de dits i peus que tenia dins del cos.

La maternitat la va fer creativa. Molts científics han assegurat que són dues coses -la maternitat i la creativitat- que van lligades. També l'eficàcia. "És allò que les dones sabem fer dues o quaranta coses a la vegada, oi?" Doncs la Roser, mentre cuidava les tres nenes que van poblar casa seva, com que no podia fer gaire res més que vigilar-les tot el dia, va col·locar unes bones baranes protectores, i entre joc i joc, dibuixava. "Sempre he tingut quaderns i colors amb mi, i hi he anat dibuixant perquè ho necessito, perquè m'omple".

I dibuixant dibuixant, li va arribar el primer encàrrec, de l'editorial Teide, per il·lustrar el Llibre de les bèsties , de Ramon Llull. Eren els anys 80. Tres anys després, naixien les tres bessones de conte. La resta de la història és coneguda. Es resumeix amb dues paraules, èxit mundial, perquè les bessones de paper van voltar el món. "De vegades m'arribaven contes traduïts que no sabia ben bé a quins països pertanyien, perquè no sé distingir el xinès del japonès, per exemple".

A la Roser li agrada que els seus dibuixos diverteixin els infants, que els en quedi el record d'un bon moment viscut. També d'una anècdota, com diu la seva amiga Pilarín. "T'he dit que ens diuen les iaies de Catalunya, a la Pilarín i a mi?" La Roser aposta pels contes que tranquil·litzen, que siguin imaginatius però no de terror. "Perquè, si no, imagina't que llegeixen aquell conte a l'hora de dormir i els deixa aterrits! A mi no m'agrada, això".

Mentre ho diu, esclar, pensa en la seva estimada Bruixa Avorrida. "No causa terror, la Bruixa Avorrida; si de vegades acaba tenint bon cor i perdona malifetes finals!" La bruixa avorrida real sí que li feia por a la Roser. "Em vaig inspirar en la meva professora de primària, que m'estripava tots els dibuixos que feia a classe mentre em deia: « Capdevila, ¿otra vez haciendo dibujitos? » Eren tan despectives les paraules!", recorda.

Vocacional

Com a dibuixant, la Roser assegura que es neix amb la vocació, que hi ha una predisposició natural, però després hi ha una tècnica i un aprenentatge que s'adquireixen. La Pilarín hi coincideix. "Jo recomano els estudis de belles arts, que és el que vaig estudiar jo, perquè és fantàstic aprendre-ho tot per després oblidar-te'n i fer la teva". Tant la Roser com la Pilarín són del parer que no hi ha talents que s'espatllin per haver passat per una escola d'art. És més, diuen, "és molt important conèixer la història de l'art". Totes dues continuen parlant sobre història de l'art quan, de cop, la conversa pren un nou viarany i parlen de com dibuixen les criatures. Ara hi ha el corrent que se'ls ha de deixar que surtin de la ratlla, perquè és important deixar-los expressar. "No hi estic d'acord de cap manera", diu la Roser, convençuda. El dibuix s'ha de cuidar, i se'ls ha d'exigir que no surtin de la ratlla, perquè requereix tanta concentració com una redacció. "Jo sempre explico que el dibuix neix al cap, recorre els braços i arriba a les mans, que expressen el que el cap ha rumiat".

Tant abans com ara, la Roser opina que les il·lustracions han d'expressar moviment i també han de fer arribar una història als lectors. "El dibuix pertany al món de la imaginació, però alhora pot arribar a expressar tant!" És més, conclouen totes dues, "què seria del món sense dibuix?" Pel que pugui ser, totes dues continuen dibuixant. I per molts anys!