Deures

L'Aina (2n d'ESO) i la Jana (5è de primària) tenen deures cada dia de la setmana. A la Gemma Talló, la mare, que de professió és pediatra, li sembla bé perquè és una qüestió d'hàbits, de saber trobar una estona per llegir en veu alta, per acabar algun exercici que no han acabat a classe o per començar una tasca específica.

A l'hora que l'Aina i la Jana comencen els deures, al vespre, els seus germans bessons, el Pau i l'Albert, de 18 mesos, se'n van a dormir, perquè els toca per l'hora i també perquè totes dues tinguin tranquil·litat a l'hora de fer-los. La Gemma argumenta més raons per estar a favor dels deures. "Per moltes hores que s'hagi estat a classe, de cada hora lectiva se sap que els alumnes estan receptius 15 o 20 minuts". I, a més, a l'escola fan un aprenentatge molt diferent del que es fa a casa, perquè han d'escoltar el professor. En canvi, a casa, és una altra història, perquè ho han de fer ells sols, han d'aprendre a estudiar i a saber organitzar-se. "Aprenen a tenir una responsabilitat com la que pot ser preparar-se la motxilla de l'endemà", continua explicant la Gemma.

La Gemma també és partidària que els pares mostrin als fills l'interès pels deures. Ella ho fa, els pregunta quins deures tenen i, si ja els han fet, els demana que els hi ensenyin i els repassen juntes. "Després de sopar encara estem mirant els deures o mirant alguna matèria". De fet, parlar del que s'ha fet a classe o dels mateixos deures és la contraoferta per no haver d'engegar la televisió. "No la miren cap de les dues, perquè no en tenen l'hàbit, i encara menys quan hi ha tantes altres activitats interessants per fer; tampoc no la posem quan seiem a taula perquè no interfereixi en la conversa".

L'estona de repassar els deures, assegura la Gemma, és gairebé terapèutica, perquè acaben parlant de com estan, del que els ha passat al llarg del dia. És una excusa perquè es posin al dia de tot plegat. "A mi m'agrada justament per això, perquè és el moment que elles es relaxen i podem parlar totes tres".

El debat

El mes de febrer passat l'Escola de Mares i Pares de l'Escola Gravi de Barcelona, formada per l'AMPA i l'equip psicopedagògic de l'escola, va organitzar una taula rodona, adreçada a les famílies, amb el títol Els deures a casa, què fem? . Hi intervenien la mestra i psicòloga escolar Amèlia Teijón; la tutora de cicle mitjà de primària de l'escola, Roser Margalef, i el cap d'estudis de secundària, Joan Bofill. L'objectiu era orientar les famílies de cara a saber com han d'actuar quan les criatures arriben amb deures a casa. La primera pregunta a què van respondre els conferenciants va ser si els agradava fer deures quan eren petits. L'Amèlia va afirmar que els feia, però ràpidament, perquè volia passar a fer una altra activitat. La Roser també, i que sempre els feia per passar desapercebuda a classe. I el Joan va respondre que no els feia, però que, en canvi, a classe sempre estava atent i aprofitava tots els moments de l'aula per aprendre.

Després de la primera pregunta van respondre el perquè dels deures, per què com a mestres en posen als alumnes. I els raonaments van ser per "afavorir aspectes personals com la responsabilitat, l'autonomia i la creació d'hàbits". També perquè "els deures ajuden a esforçar-se, desenvolupar capacitats cognitives, aprendre a prioritzar i sobretot a facilitar la comunicació entre pares-criatura-escola".

Segons els professors de l'Escola Gravi, a primària els deures són per generar-ne l'hàbit i crear rutines d'estudi, mentre que a secundària ja han de ser autònoms per saber-se organitzar, perquè potser una setmana no tenen deures immediats però sí de llarg termini, d'anar estudiant.

La pregunta clau va ser les condicions que les criatures han de tenir a casa per fer els deures. La mestra i psicòloga va prioritzar l'espai, adequat i identificat per la criatura com a espai de treball amb els recursos necessaris, com ara un diccionari. Si el lloc triat és la taula de menjador, endavant, però, atenció, "perquè no és aconsellable mirar la televisió mentre es fan els deures". La funció dels pares davant dels deures és la d'acompanyar-los. "Reconegueu-los l'esforç de fer els deures, i, si podeu, estigueu al costat mentre els fan".

Per a mandrosos

Per a aquelles criatures que els costa de fer els deures, els consells bàsics són saber trobar el moment en què hi estiguin més disposats i no esperar a última hora. I saber seqüenciar, és a dir, fer un horari de deures uns dies concrets a la setmana. "Un cop passat aquest horari, no cal insistir-hi, i que l'endemà es trobi amb les conseqüències", afirmaven els mestres.

A més, les extraescolars no han de ser un impediment, perquè, "com més temps lliure hi ha, més se'n perd", assegurava la mestra de primària. És a dir, les criatures que no tenen gaire temps, l'aprofiten al màxim.

Quan va arribar el torn de preguntes, una mare va preguntar si els pares sempre han d'estar a sobre dels fills perquè facin els deures o si també està bé que les criatures s'estavellin si no els fan. A primària, li van respondre, "si no es fan no passa res pel que fa a contingut". "Una altra història és la pràctica en la lectura, que sí que han de fer a casa, o bé el càlcul". De tota manera, si la criatura està desorientada els pares hi han de ser, s'han d'asseure al seu costat i l'han d'acompanyar. "Alhora, les criatures han d'assumir la responsabilitat que els deures són seus, perquè així assumiran l'hàbit del treball i l'esforç". Així doncs, es pot deixar que la criatura s'estavelli si no vol fer els deures, sempre que no sigui una qüestió de capacitat o de recursos propis.

Qualitat, no quantitat

Per la seva banda, el professor de pedagogia de la Universitat de Barcelona Enric Prats pensa que els deures són necessaris sempre que siguin de qualitat i no tinguin una quantitat excessiva. "Si són deures que serveixen per reforçar o complementar continguts, llavors endavant". Ara bé, "no estic d'acord amb els deures que amplien contingut que no s'ha vist a l'aula". Al pedagog no li sembla correcte, perquè "és un senyal que el temps que es destina a l'aula no és el correcte". A la pràctica, si a l'aula s'han treballat els dinosaures, uns deures podrien ser anar a veure un museu o alguna altra activitat que complementi els continguts que ja s'han fet a l'aula. Uns deures que suposin fer una tasca repetitiva i idèntica a la que s'ha fet a l'aula "són molt poc pedagògics".

Sigui com sigui, si les criatures tenen deures, els pares no els poden qüestionar, perquè llavors posaran en dubte l'autoritat dels mestres. "S'hauran d'entomar de la millor manera perquè no distorsionin l'organització familiar i perquè es puguin combinar també amb les extraescolars".

De tota manera, Enric Prats, que acaba de publicar el llibre L'educació, una qüestió d'estat. Una mirada a Europa , recorda que més dedicació no vol dir més rendiment, perquè aquest últim només va lligat amb la qualitat, amb la metodologia d'aprenentatge i amb la gestió del temps. És més, el país europeu més envejat perquè els seus alumnes tenen un rendiment mitjà més bo en l'informe PISA (informe del Programa per a l'Avaluació Internacional dels Alumnes), Finlàndia, té com a principi posar pocs deures mentre són petits, de manera que fins als 13 o 14 anys no comencen a tenir amb regularitat els homework , una paraula, en anglès, que no té la connotació obligatòria que desprèn deure , remarca Enric Prats.

Maria Vinuesa, mestra i membre de l'executiva de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, opina que hi ha edats en què mai no haurien de tenir deures les criatures. "A infantil i a cicle infantil no, perquè han de jugar, fer altres activitats i no sentir la pressió d'haver d'acabar una feina per a l'endemà".

I quan són més grans "també caldria pensar quins tipus de deures calen". Per Maria Vinuesa, la pregunta clau és: "¿No hi ha hagut prou temps a l'escola per fer-los?" Si a l'escola no han tingut temps potser és perquè s'està treballant un currículum massa extens, que no és realista amb les hores de què es disposa a l'escola.

Així doncs, segons Maria Vinuesa, de Rosa Sensat, la pregunta que cal fer-se és: "Què es vol aconseguir amb els deures a casa?"

"Quan jo era a l'escola, els deures que posava eren complementar la informació que havíem tractat a classe, els proposava de buscar informació en altres llibres, anar a la biblioteca, visitar algun museu... El que no té sentit és que a casa hagin de fer el que no han tingut temps de fer a l'escola".

En definitiva, Maria Vinuesa, de Rosa Sensat, sosté que si les feines que es fan fer són importants sempre s'han de fer a l'escola. Si no generen coneixement, no cal posar-ne. Ara bé, a l'ESO els deures tenen com a positiu el fet que els permet organitzar-se. Això tampoc "no vol dir que en tota la primària no n'hi hagi d'haver; n'hi poden haver sempre que no sigui sistemàtic i que siguin enriquidors intel·lectualment". Per acabar, Pere Macià, cap d'edicions de Grup Promotor / Santillana, creu que posar deures pot tenir sentit si són per treballar aspectes competencials en què la criatura té algun dèficit, si són adequats a la seva edat i capacitats, si representen una tasca engrescadora i si la quantitat és raonable.