"Costa explicar l'adolescència"

Quan ens vam casar, la meva dona ja tenia dos fills amb els quals he viscut durant deu anys. Els he fet de pare des de petits, però ara, fa tres anys, ens vam separar. Per tant ara la meva relació amb els grans és més discontínua. No ens veiem tan sovint. La Marina estudia i treballa a Girona, i el Bru viu amb el seu pare.

Com va ser tenir el tercer?

Saps què passa? Com que ja hi havia dos nens a casa, quan va néixer el primer fill biològic, potser ho vaig assumir d'una manera diferent de com ho assumiria un pare primerenc. A més, dos fills ja porten molta feina i el tercer no va ser un canvi gaire sobtat. A més, jo en aquella època treballava en un diari i, com la majoria de periodistes, feia un horari infernal. Per tant, els primers anys de paternitat, francament, els vaig gaudit menys del que hauria volgut. Va ser quan vaig deixar el diari i vaig poder estar més per casa, quan vaig descobrir què volia dir ser pare.

I el quart?

El Jan va néixer el 30 de setembre del 2005. Jo havia estat fins a les 3 de la matinada al Parlament, cobrint les últimes negociacions de l'Estatut. Va ser una coincidència brutal. Aquell dia es va aprovar l'Estatut. Van coincidir dues passions meves: els meus fills i la política.

Què t'ha resultat dur?

Una de les coses que m'ha fet patir més ha estat viure l'adolescència d'una nena. És una cosa que costa explicar amb paraules. És complicadíssim.

Intenta-ho.

Si ja és dur per a un pare biològic tenir una filla adolescent, imagina-t'ho en algú que no ho és. L'adolescència fa que es tornin distants. Ara, un cop passa, és increïble veure com les noies assoleixen una gran estabilitat emocional. Això em meravella. En canvi, els nois, crec que tenim una adolescència menys intensa, però també més tardana, que s'allarga més i ens fa ser més idiotes. Ho notes de seguida quan un fill entra en l'adolescència, perquè veus que es va fent gran d'una manera molt accelerada.

Com et separes, quan hi ha nens?

Parlant-ne tots dos alhora. Procurant que tot plegat no els neguitegi més del compte. Per molt que hagi evolucionat la societat, per molts casos que vegin al seu voltant, quan els toca viure-ho, segur que els angoixa. Crec que el que els dóna més estabilitat és la família tradicional. Ara, per sobre de tot, el més important és que sentin que els estimes, que no visquin tensions i que vegin que els pares es respecten, visquin o no visquin junts. Jo, quan me'ls miro, els veig més divertits que mai.

¿Hi ha gaires diferències entre la teva educació i la dels teus fills?

Mira, ara que parlem de tot això, crec que amb els meus pares no la vaig tenir mai una conversa íntima. Els pares no van ser mai autoritaris, però en aquella època hi havia una sèrie de coses que no parlaves mai amb ells. Hi havia una llei no escrita que et deia que a casa no es parlava de sexe, ni de qüestions sentimentals.

És cert, hi havia com una precaució, com un pudor.

Això amb els meus fills vull que sigui diferent. Si volen, m'agradaria que m'expliquessin qualsevol cosa que els passi.

Què has fet tu que no haurien fet mai els teus pares?

A mi m'agrada molt el Bruce Springsteen i és una cosa que comparteixo amb els fills. Em demanen que els posi alguna cançó. Amb el Pau vam anar a un dels seus concerts.

Cert, ara pares i fills poden compartir la música.

Abans era inimaginable. Però és que tothom pensa que els de la meva generació vam ser educats escoltant tot el dia cançons del Llach o del Serrat. I en el meu cas no va ser així. A casa sempre s'escoltava José Luis Perales i Julio Iglesias.