La Cornellà que conec
Quan aquesta columna es publiqui farà unes hores que el seu autor haurà rebut el premi Ciutat de Cornellà d'humanitats. Per això, el lector perdonarà que avui dediqui aquest espai adolescent a parlar de la meva ciutat. A recordar passats per construir futurs, també per als adolescents. En els centenars de conferències que he impartit pel món al llarg de la meva vida professional sempre començo dient: vinc d'una ciutat famosa que vostès deuen conèixer per... i començo a recordar que Cornellà va ser famosa, primer, pel moviment obrer. Era al cinturón rojo , com prou bé deuen recordar els governadors franquistes de Barcelona. Cornellà pot recordar que no s'entenen els drets individuals sense la lluita pels drets col·lectius.
També vàrem ser famosos per ser la ciutat dels quinquis, pels nostres barris exclosos anomenats sense llei , per les generacions perdudes d'adolescents a l'inici de la democràcia. D'aquella destrucció per l'heroïna i l'enduriment deshumanitzador del Codi Penal ens queda la defensa de la cultura i la dignitat de la pobresa, la demostració que no hi ha centre sense els de la perifèria.
Ciutat moderna
Cornellà ha estat famosa molt de temps pel grup Estopa, quan ja quedava lluny la petita esplendor de La Banda Trapera del Río. La meva era i és una ciutat de ruptura cultural, de modernitat, amb estils de vida juvenil propis que no caben en els clixés de les Montserrats o les Juanis.
Durant una època podia dir als meus oients: vostès coneixen Cornellà perquè és la ciutat del president Montilla. Un fet que massa gent amaga quan hauria de ser un orgull (ho dic sense haver-lo votat mai). Però som la ciutat que va demostrar que enlloc el poder polític ha de ser una finca familiar que s'administri rotativament entre els de sempre. Últimament, amb en Jordi Évole puc presumir molt. Un periodista sortit de l'escola pública que ens permet recordar que no hi ha ciutat sense predomini del pensament crític. El contrari és viure entre l'adulteració de les paraules i els enganys dels poderosos.
Aquesta és la Cornellà que jo explico. Aquestes hauran estat una part de les meves paraules en recollir un premi que atorga a un dels seus ciutadans una ciutat que no renuncia a ser humana. Un ciutadà que, parafrasejant Stéphane Hessel, afirma que la seva ira amb la injustícia segueix intacta.
