AIXÍ FA DE PARE...
Criatures 05/07/2014

“Confia en el que has creat”

Xavier Ricart és actor, director teatral i pare de l’Anton, de 2 mesos. Director d’actors del Polònia, ha participat en episodis de sèries com ‘39+1’ i ‘KMM’. Fins al 27 de juliol actua a ‘Cels’, de Wajdi Mouawad, produïda per La Perla 29 i dirigida per Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya

i
Francesc Orteu
3 min

Tot ha resultat molt fàcil. Quan has de ser pare la gent t’espanta. Et diuen totes les coses que no podràs fer, com et canviarà la vida, però la veritat és que a mi ara em ve molt de gust poder dedicar la meva energia a una altra persona. Per a mi tot és positiu.

De veritat? Cap problema?

Tenir un fill no ha estat un problema, ha estat una solució. Ha estat donar una mica de sentit a tot plegat, tot i que sóc un pare tan primerenc que no et puc explicar gaires coses. Sí que et puc dir que no vull encarar la paternitat com una responsabilitat gairebé mística, perquè veig que hi ha molts dogmes.

Com ara?

Aquests pares que no volen vacunar els fills, o els que no volen que mengi tal cosa o tal altra. He conegut casos de gent que va al metge i els diu que facin el favor d’alimentar el seu fill. Trobo que es tracta de confiar en el sentit comú. De tots els llibres que em van recomanar, l’únic que vaig llegir, que m’ho vaig passar molt bé, va ser el còmic del Berto Romero, Padre, el último mono.

Se’t veu feliç.

És que cuidar algú altre et reporta molt beneficis. És com anar a córrer deu quilòmetres cada dia, genera endorfines. Jo tinc aquesta sensació. A mi no m’espanta estar-me per casa, perquè ara em ve de gust això. Suposo que ho fa haver trobat la persona indicada. També t’he de dir que ara tinc molta feina i tinc la sensació que m’estic perdent moltes coses. Per sort, no fa gaire que hem acabat el Polònia i podré estar més per casa.

Però està fent teatre.

Faig Cels, una obra de Wajdi Mouawad, l’autor quebequès d’origen libanès que va escriure Incendis. Hi faig el paper de pare d’un adolescent. De fet l’obra tracta sobre pares i fills.

De què parla?

Fixa’t que al llarg de la història són els pares els que han desencadenat les guerres, però qui ha d’anar a la guerra a vessar la seva sang són els fills. I l’obra tracta de com els fills es rebel·len de manera desesperada contra aquesta brutalitat. La trama explica com un grup d’investigadors intenta evitar un gran atemptat. És una obra molt bèstia. El meu personatge viu un final duríssim com a pare. Potser és millor que no te l’expliqui.

Tu dirigeixes actors. En què s’assembla a fer de pare?

Doncs que quan dirigeixes tu has de marcar unes directrius i quan fas de pare fas el mateix. Però una obra només pot tenir vida si els actors poden volar, d’alguna manera han de matar el pare o el director. La veritat d’un actor només pot aflorar quan se sent lliure. Com a pare has de fer el mateix. Has de donar les eines i permetre que el teu fill construeixi el seu avió.

Cert.

L’esforç, tant per a un director com per a un pare, és bàsicament retenir-se.

Interessant: educar és retenir-se.

És retenir la temptació d’imposar o de protegir massa. Costa retenir-se perquè a tots ens agrada imposar la nostra manera de veure les coses. Com a pare he de confiar en el que he creat. Però això et demana patir. Però cal saber patir mantenint-se a una certa distància. Una de les coses que has de fer pel teu fill és empassar-te el teu patiment per donar-li l’opció d’equivocar-se. Gairebé li has de donar una empenta perquè caigui i després, esclar, estar al seu costat per, si ho necessita, ajudar-lo a aixecar-se. Crec que la cosa va per aquí.

Acabem amb una bona frase.

Mira, el part va anar molt bé. Tot va resultar molt fàcil i ràpid. Vam entrar a l’hospital a les quatre i a les sis ja naixia. Doncs recordo que la meva dona, sortint del quiròfan, als quinze minuts d’haver parit, em va dir que en volia tenir un altre.

stats