Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Comunicació, incomunicació i contractes

Comunicació, incomunicació i contractes Zoom

És evident que els dispositius tecnològics són útils i sovint pràctics en sales d’espera, viatges, moments perduts o en què busquem tranquil·litat, perquè permeten que la canalla hi jugui i això fa que no atabalin i se’ls faci l’espera més curta. Aconsegueixen que els passi el temps volant, al mateix temps que no s’adonen de tot el que passa al seu voltant.

Ja fa anys hi havia els vídeos al darrere dels seients del cotxe per posar-hi un DVD. I allà seien, abstrets en la pantalla i sense veure arbres, cotxes, pobles ni res. Anaven d’un lloc a l’altre com si fos un espai buit i quan preguntaves a la canalla on havien anat sempre donaven una informació final, al càmping o a la platja, però mai res del trajecte. “¿Heu passat per una muntanya? ¿Heu passat per algun poble? Hi havia...?” Preguntes que els podíem fer amb la intenció de comprendre on havien anat, què havien vist o què podien haver descobert durant en aquell trajecte, però que es quedaven sense resposta. Sense tenir en compte que tots aquests petits aprenentatges també ajuden a entendre el món.

Ara cadascú té el seu dispositiu i juga amb el que vol. Ja ni tan sols fan aquesta activitat en comú, i com que poden dur aquests aparells a sobre aquest aïllament és constant. Pel carrer, a les estacions de tren on hi ha gent amb maletes, bosses, maneres de parlar diferent... Entorns que els podrien engrescar els passen totalment desapercebuts perquè estan ficats dins del joc de la tauleta o el mòbil, aquell giny al qual tenen accés cada dia, que els anestesia perquè no pateixin, no facin massa preguntes, no cridin, no es barallin; en definitiva, per provocar que no es relacionin. I amb això ja no cal patir per explicar-los res de totes les coses noves que s’han perdut.

Una situació que veiem amb canalla cada vegada més petita. I això provoca situacions xocants, com veure infants amb el xumet a la boca i el telèfon a les mans (perquè el xumet els hi seguim posant, no fos que ens facin algun comentari del joc o del mòbil).

I en aquest context, que sovint provoquem els adults, continuem alarmant-nos de la dependència que la canalla té dels dispositius o dels perills de l’accés a les xarxes socials, amb les quals entren en contacte molt abans que hagin après a gestionar-ne els riscos. Volem que quan ja saben navegar ho facin de manera assenyada, i llavors la policia ens proposa un contracte entre “pares-mares” i “criatures” per poder controlar-ho.

Possiblement el que passa és que estem perdent els papers: en relació a la canalla i les noves tecnologies, parlem massa, actuem poc i després demanem que ens donin una ajuda desproporcionada.