Certificats de garantia
Aquests dies de matriculació escolar ha generat força enrenou la incorporació d’un nou “certificat de salut” per ingressar al sistema amb tres anys. La moderada tempesta l’ha provocada el fet que només algunes escoles (les complicades) l’exigiran i només una categoria d’alumnes (els pobres) l’hauran de presentar. Aquesta segregació oficial primerenca no em sorprèn, però no és el que considero més preocupant. És molt més greu la concepció educativa que jeu a sota, i l’atribució de “causes” inicials del fracàs escolar que denota. Em rebel·laria també si el certificat es demanés de manera universal.
En aquesta columna, on es parla de nois i noies al final de la seva escolarització, recordo sovint com s’han construït els desastres finals. Faig referència a les distàncies familiars inicials, a les desconnexions al llarg de la primària, a les darreres incompatibilitats entre escola i adolescència. Tanmateix, mai al llarg de la meva historia educativa he pensat que necessitava un certificat de qualitat inicial, un informe que identifiqués les tares infantils que explicarien les meves impotències posteriors com a mestre. Dirà alguna cosa dinàmicament útil un certificat? He de recordar que tot infant té un doble dret: no carretejar informes que fotografien de manera fixa la seva vida i, alhora, que els adults es parin a mirar-lo, a escoltar-lo, a descobrir els indrets de la seva vida, de manera habitual i no tan sols quan els posa en crisi.
Conèixer per adaptar i enriquir
Sabem que les oportunitats educatives en els primers anys de la vida infantil són extraordinàriament importants. Des de l’escola necessitem conèixer, per adaptar i enriquir, per completar o compensar, els diferents contextos educatius de tot infant. Però obtenir de manera habitual i normalitzada aquesta informació no té res a veure amb un certificat. Els esforços han d’estar destinats a fer possible (controlant el nombre d’alumnes) que les mestres d’educació infantil tinguin temps per escoltar infants, per dialogar amb mares i pares, per compartir propostes educatives amb d’altres professionals.
No facin fer papers inútils a pediatres o treballadors socials! Facin que tinguin temps per parlar amb els mestres, per fer un seguiment compartit del desenvolupament de cada nen. I facin possible que el treballador social o el metge vagin habitualment a treballar a l’escola.
