AIXÍ FA DE PARE

“Cal educar en la llibertat”

Eduard Martorell és biòleg i pare de l’Íngrid i la Sílvia, de 16 i 12 anys. És editor de llibres de text a Enciclopèdia Catalana, professor de didàctica de les ciències naturals a la UIC i coautor amb Salvador Macip i David Bueno de la novel·la ‘Els límits de la vida’ (La Galera), on explica per què estem vius

Som éssers vius i no sabem ben bé què som, i jo això ho visc com un drama perquè, en no saber què som, fem molts disbarats. Vaig estudiar biologia per aquest motiu, per entendre què és la vida. Però resulta que vaig acabar la carrera amb més dubtes dels que tenia quan la vaig començar. Com podem decidir què volem si no sabem com som? I aquest és un dels motius per escriure Els límits de la vida, per intentar explicar de manera novel·lada què sabem sobre la vida.

Quins principis guien la teva feina com a pare?

En tinc pocs però clars i el principal és que cal educar en la llibertat. Aquesta és la paraula clau. Ensenyant m’he adonat que sovint volent ensenyar el que fem és tallar les ales. La canalla viu molt condicionada pel lloc on ha nascut. No té gaires possibilitats de viure de manera diferent.

Explica-m’ho millor.

Doncs que molt sovint en el món occidental es tracta de néixer per estudiar tant com es pugui per guanyar molts diners i per, al final, hipotecar-se de per vida. Sembla que es tracta de fer una carrera per poder garantir els diners que t’han deixat per comprar un pis. Però la vida no és això. Es pot viure de maneres molt diferents.

Com apliques tot això de manera concreta?

Per exemple, amb les meves filles em vaig proposar només dir no un cop al dia. Dir sempre no-no-no no serveix per a res. Si ho fas contínuament només aconsegueixes perdre la teva credibilitat. En general, els pares som força conservadors.

Per què?

Perquè la vida és adaptació, és adaptar-se al món on t’ha tocat viure, i just per això els pares tendim a tallar les ales als fills, perquè volem que els fills s’adaptin a allò que nosaltres coneixem. Si hem nascut a Catalunya, tendim a convèncer els fills que també visquin a Catalunya. Els pares procuren que els fills facin allò que els donarà més seguretat. I és per això, també, que vivim obsessionats per fer que els fills aprovin cada curs, que no en perdin cap, quan de fet no passa res si en perden un. Hem de ser més atrevits.

Llibertat, atreviment, què més?

Hem de procurar que els nostres fills creixin com a persones nobles, que sàpiguen què és la dignitat. Cal estimular l’esperit crític. Trobo que hem fomentat massa la competitivitat. Això en l’àmbit acadèmic és molt clar. Demanem als alumnes que siguin ràpids, però tothom necessita temps. Tots vivim accelerats.

En què es concreta aquesta velocitat que dius?

En els mòbils, per exemple. Fan que sembli que tot pugui ser immediat. Ho veig a classe. Si sorgeix un dubte els alumnes aporten informació immediatament amb el mòbil o la tauleta. I quan mirem una pel·lícula a casa, veig que la meva filla tota l’estona va consultant el WhatsApp. I no sé si això és bo o és dolent, però educar en la llibertat és justament això, deixar fer, tot i que confesso que a vegades em poso nerviós.

Tu tens una filla adolescent i una altra a punt de ser-ho.

Estic molt satisfet de la relació que tinc amb la meva filla gran i crec que encararé l’adolescència de la petita si fa o no fa de la mateixa manera. T’ho torno a dir, és tracta d’oferir llibertat, molta comprensió i també de recordar com era jo a aquesta edat.

Alguna norma que hagis imposat.

Doncs que la meva filla pot tornar a casa tan tard com vulgui però ha de fer-ho acompanyada. O ve amb amigues a dormir a casa o es queda a dormir a casa d’algú. I una altra norma: si surt, l’endemà ha de fer bona cara. No pot ser que surti per passar-s’ho bé i que l’endemà estigui de mal humor. “Aixeca’t a l’hora que vulguis -li dic- però contenta”.