"Cal educar en l'austeritat"

Des de sempre he volgut escriure un llibre com aquest, i just quan he tingut menys temps és quan l'he escrit. Quan no tens fills tens temps per perdre i estàs dispers. Els fills fan que el temps es redueixi brutalment i això t'obliga a decidir què t'interessa de veritat per treure temps i dedicar-l'hi. El llibre l'he anat escrivint a les matinades, perquè els meus fills no han dormit mai gaire bé.

Vas ser pare abans dels trenta.

Em vaig casar aviat i està bé tenir els fills sent jove, perquè requereixen molta energia. Treballes tot el dia, arribes a casa i els nens no volen sopar. I quan han sopat no volen dormir. I quan dormen i tu també dorms, a les tres es desperten i l'endemà has de tornar a la feina. Això passa un dia i un altre.

Què no fas prou bé?

Em costa mantenir les distàncies. Potser em veuen massa com un amic i em passa que no em fan cas. Al final m'he de quadrar i després sempre em queda el dubte de si m'he passat. Intento dialogar molt, explicar el perquè de tot el que els demano. Sovint els mestres em diuen que m'he d'imposar, que les coses s'han de fer perquè les dic jo i punt.

Sí, home.

Ja. L'actitud de les criatures és diferent a casa que a l'escola. A l'escola saben molt bé quines són les normes, què poden fer i què no. A casa també ho saben, però tot té més marge. Fins que no els hi repeteixes quatre vegades no et fan cas. Et posen a prova fins al final.

Tu fas classes a la universitat. Tens experiència com a mestre.

Doncs crec que aquesta experiència m'ha perjudicat, a l'hora de ser pare.

Què dius!

Sí, perquè a classe raono molt les coses i sempre tinc davant uns alumnes que m'escolten i que reconeixen la meva autoritat. Però a casa, quan intento fer el mateix, no funciona. Potser a la llarga aquest esforç de voler raonar tant les coses acabarà donant resultats. No ho sé. Suposo que els fills et posen en el teu lloc. En tot cas, és una cura d'humilitat.

Ets economista. Com veus el seu futur?

Hi ha estudis molt solvents que diuen que en els pròxims anys el nostre nivell de vida vindrà a ser, més o menys, com el dels anys 80. Jo recordo com es vivia llavors. Nosaltres a casa teníem un cotxe vell, anàvem al restaurant de tant en tant i els viatges a l'estranger eren una cosa molt poc freqüent. Cal tornar a educar els fills en aquesta austeritat. Si no, em temo que estarem creant una generació de gent frustrada. Ara els fills donen per segures una sèrie de coses que no sé si les podran gaudir d'aquí uns anys. Per exemple, nosaltres a casa planxem i els nens ens veuen fer-ho, i també ens ajuden a netejar.

Altres coses que consideres bàsiques.

Que no es comparin amb altres nens. Com que solem comparar-nos amb gent que està millor, les comparacions solen fer-nos infeliços. Cadascú té el seu camí, els seus reptes i els seus èxits i fracassos. Has de procurar fer bé les coses dia a dia, sense tenir massa expectatives. Si t'esforces i ets constant, els resultats ja arribaran. Això els dic.

Ho entenc.

Calen ganes d'aprendre. La motivació és més important que la intel·ligència. A la universitat jo tenia una alumna d'origen oriental de família molt humil. Perquè ella pogués anar descansada a classe, el seu pare li cedia el llit i dormia a la banyera. Aquesta noia sabia molt bé què hi anava a fer, a la universitat. Va aconseguir una bona beca per estudiar a Londres. Els meus fills, de vegades, porten a casa el plec de treballs que han fet a classe. Jo estic cansat i veig aquell totxo, però m'assec amb ells i l'anem repassant, pàgina a pàgina. M'esforço perquè vegin que per a mi allò és important.