Brecht retratava en un conegut poema la posició de l'ésser humà que veia com al seu costat s'anava implantant la ignomínia més obscena, però com que no li tocava de ple no reaccionava. Una cosa semblant ens ha passat amb el català vist des del Principat. Hem estat testimonis de com el govern popular del País València ha intentat reduir-ne el coneixement, convertir-lo en una llengua de segona, tancar emissores de televisió i anar-lo fent desaparèixer dels territoris on es parla des de fa segles. També hem vist com el mateix partit al govern de les Balears rebaixava la influència de la llengua catalana. En els dos territoris s'ha arribat a defensar bajanades tan descarades com que estem davant de llengües diferents. Cap acadèmia de la llengua ha sostingut aquesta afirmació, però quan la ignorància té poder és converteix en una arma terrible. Tan descarat ha estat el paper del PP a les Balears que gent de cultura que militava en aquest partit ha decidit abandonar-lo i ha arribat a sol·licitar formar part de l'Institut Ramon Llull.
Des del Principat ens en dolíem, d'aquestes polítiques, però pensàvem que n'estàvem salvats. Ara veiem el nostre error. No comptàvem poder tenir un ministre d'educació de l'Estat que ha fet de la destrucció de la llengua catalana un dels sentits de la seva vida. Com es pot ser ministre d'Educació i menystenir una llengua que hauria de protegir? Doncs a l'Espanya del senyor Rajoy i de la senyora Sánchez-Camacho tot és possible. El poema de Brecht acaba constatant que quan al narrador li va arribar el torn ja era massa tard per reaccionar. Nosaltres, els que estimem les llengües, les nostres i totes les altres, si bé fins ara hem estat massa il·lusos i poc solidaris, ara hem de reaccionar. No podem fer altra cosa, perquè les escoles som institucions de cultura i protegir les llengües i fomentar-ne el coneixement i l'ús és una responsabilitat que mai no podrem defugir.
