La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Avaluar, amb modèstia

Si demanàvem als docents una funció pròpia de la feina que els porti maldecaps, segur que l’avaluació sovintejaria en les respostes. Hi ha qui davant d’aquesta dificultat proposa tornar a una fórmula tan coneguda, i acceptada, com és posar una nota amb els decimals que calgui, i punt. Acceptem que les frases adotzenades -i sovint arriscades- no acaben de ser la panacea, però això no ens empeny a mirar enrere, sinó a plantejar-nos què podem fer per avançar en un tema tan rellevant.

Avaluar vol dir inserir l’avaluació en el procés d’ensenyament i d’aprenentatge. Per tant, no és una activitat allunyada d’aquest procés, sinó que en forma part, que hi està lligada de manera estreta. Avaluar vol dir aturar la pel·lícula de la vida per donar notícia d’on ens trobem i per quin motiu ens hi trobem. Per avaluar cal interpretar dades sempre tenyides de subjectivitat, per objectiva que sembli la mirada. Amb aquesta informació, els docents hem de saber què redimonis haurem de proposar perquè el deixeble continuï aprenent.

Sense caselles estables

Es tracta d’ajudar l’alumne a prendre consciència de què aprèn i com ho aprèn perquè pugui continuar aprenent sempre. I aquesta funció cal saber-la explicar de manera clara a les famílies, amb la mirada posada en les possibilitats de millora. Això sí: crear falses expectatives és tan poc adequat com pensar que tot ja està dat i beneït.

S’han de defugir les caselles prefixades, per la senzilla raó que tothom té una història singular que sempre va més enllà de la nostra mirada, per precisa que aquesta pugui i vulgui ser. S’han de descriure comportaments, i no essències. Per això és millor observar com se situen davant dels reptes que els plantegem, que no fer passar-ho tot per la manera de ser. I encara més: s’ha d’evitar de totes totes un “És d’aquesta manera i ho seguirà sent fins a la fi dels temps”.

Avaluar és una pràctica de modèstia, una pràctica de la profunda humilitat que tenim quan volem saber realment què es cou a l’interior dels altres. La qüestió és tan complexa que s’entén que alguns apostin per un lacònic i sempre discutible número. Però tenim mala peça al teler si no reclamem als docents, que són els que més n’han de saber, que adoptin sempre actituds més agosarades.