Ara que tinc els fills grans

La primera etapa de les criatures es viu amb tanta intensitat que, de vegades, no es pensa que hi ha un més enllà del no dormir a les nits, dels purés de fruites i de cereals, de les rebequeries o del no. Però n'hi ha un, de més enllà, que és el que els pares llegaran als fills, i el que els fills s'emportaran, de grans, a casa seva. I que, molt probablement, repetiran quan els arribi a ells el torn de ser pares.

El més enllà del Quico Mestres, pare del Magí (38 anys), la Cesca (32) i l'Aleix (29), i editor d'El Cep i la Nansa (www.elcepilanansa.com), és haver estat honest com a pare per mostrar-los les seves debilitats i fortaleses. "Si no hi havia possibilitats econòmiques per fer el que fos, els ho deia; no els ho amagava". Estirant el fil d'aquesta idea, comenta: "Ha anat bé dir-los-ho sempre perquè ha estat una manera de no educar-los en el consumisme". I segueix: "Els homes estem fets de dubtes, de dificultats, que mai no els he amagat". I explica que aquestes dificultats les han de resoldre junts. D'aquí surt una altra idea que perdura per sempre i que el Quico ha llegat als fills: la comunicació, la necessitat de sincerar-se els uns amb els altres. "De grans, els meus tres fills fan la seva, però quan es troben s'ho expliquen tot, es consulten dubtes, perquè hi ha una relació natural, perquè això ho han mamat des de petits a casa".

Per a l'etapa de l'adolescència, el Quico va fer servir un criteri que va trobar oportú, que era no imposar la seva posició com a pare amb autoritat. "La idea és estar-hi a sobre però subtilment, perquè no se sentin pressionats". Com a pare, va recordar que ell també havia passat per etapes semblants a les dels seus fills durant l'adolescència i, en comptes d'advertir-los o controlar-los, va preferir que els fills tiressin endavant, que s'equivoquessin per ells sols, i així poguessin treure les pròpies conclusions i conseqüències del que feien.

Aficions i valors

Per la seva banda, el pedagog Francesc Esteban, pare de la Júlia (20 anys) i la Sara (18), assenyala dos consells essencials per fer créixer les criatures. El primer és que els deixin fer camí, que triïn el que vulguin. "Hem d'ensenyar-los a saber triar el que volen, perquè connectin amb els seus desitjos". A les filles, el Francesc només els va demanar que acabessin el batxillerat, i que a partir d'aquí decidissin elles.

El segon és que comparteixin activitats que agradin tant als pares com als fills. L'activitat que sigui: patinar, fer excursions, anar en bicicleta, esquiar, passejar, nedar. La que sigui, perquè serà el que els continuarà unint de grans, perquè voldran fer-la conjuntament i perquè, al capdavall, formarà part de la motxilla d'experiències viscudes per recordar sempre.

La Carme Triadó, mare de dos fills de 42 i 37 anys i catedràtica de psicologia evolutiva de la UB, s'adona que hi ha molts valors que van transmetre als seus fills amb l'exemple, sense esmentar-los mai explícitament amb paraules. I remarca que "és molt important tenir-ho en compte perquè els fills aprenen per observació". Ara que ja són grans, la Carme remarca la confiança i la comunicació que es manté entre la família, perquè està molt bé que, malgrat que cadascun faci la seva, "quan els fills necessitin un consell, ho preguntin als pares".

Finalment, la Roser Rifà i el Josep Maria Portell opinen que un valor que perdura per sempre és el de l'esforç, que els fills tinguin clar que han de viure treballant. I al mateix temps educar-los en la idea que els diners no es poden malbaratar. La Roser també creu en l'exemple, que els fills vegin que els pares són unes persones rectes, que compleixen la bona llei de la convivència i, alhora, tenen molts amics que respecten tal com són. "Tenir una casa oberta i acollidora, que respecta els amics tal com són" també educa, pensa la Roser. I si es té respecte a les persones, també se n'ha de tenir per l'entorn, per la natura. Són els pilars amb què la Roser i el Josep Maria van fer créixer els fills.

El llegat dels pares

Segons Ares Anfruns, psicoterapeuta de l'Institut Gomà (www.institutgoma.com), el que els fills s'emportaran dels pares seran els models de conducta que els hauran transmès a casa perquè, com també apuntava la Carme Triadó, les criatures aprenen per imitació o observació. Ara bé, en alguns casos també pot passar tot el contrari i pot ser que els fills rebutgin aquest model conscientment i triïn justament l'oposat.

Els pares també haurien de llegar la confiança i l'autoestima en un mateix, i la manera d'aconseguir-ho és reforçar els punts forts dels infants. "Ens entestem en la idea de millorar-los els punts febles, i no els ressaltem els forts, el que fan bé de veritat". El creixement d'una persona inclou els dos vessants, els forts i els febles, però són els forts els que els faran vàlids com a persones. I com que tindran una autovaloració i autoestima altes, quan s'enfrontin al que els costi els serà fàcil esforçar-s'hi, no es frustraran, perquè seran persones fortes, educades en la confiança i, en realitat, també en la felicitat.

Per tot plegat, la psicoterapeuta aconsella no castigar quan les criatures s'equivoquen, perquè no és la manera com poden aprendre que s'han equivocat. "Els hem de fer analitzar què han fet, perquè puguin aprendre que s'han equivocat i no hi tornin". Castigar, en canvi, és callar, i això és l'antítesi de la confiança. Com a cas pràctic, Ares Anfruns explica que, quan una criatura està a punt de ficar els dits en un endoll, no se li ha de cridar un no fort i castigar-la. "Se li ha d'explicar amb tots els ets i uts per què no pot ficar els dits a l'endoll".

Memòria visual

Per la seva banda, Raquel-Amaya Martínez, professora del departament de ciències de l'educació de la Universitat d'Oviedo, afegeix que els models dels pares es converteixen en una memòria visual per als fills, uns records que els ajuden quan són grans.

La professora comenta que, de tota l'educació que uns pares poden transmetre a uns fills, el que és essencial és l'optimisme i la confiança. "Si una persona pensa que pot fer el que vulgui, ho farà. I si no ho aconsegueix, com que serà optimista, tindrà tolerància a la frustració, i acceptarà que no sempre surt tot a la primera".