Ansietat

No sóc famosa. Escric articles, llibres, guions, la llista de la compra, notes de l'estil "Recull aquest objecte que fa tres dies que és a terra, sisplau". No ho sóc però m'he sentit interpel·lada per la campanya que ha engegat l'Associació Obertament. Hi convida la gent del carrer, però especialment els famosos, a explicar sense complexos si han patit algun tipus de malaltia mental, petita, mitjana o gran. La que us explicaré és de les petites, però això no impedeix que em fes patir i molt.

El pet

Jo volia ser Miss Progenitora Perfecta. Em sentia capaç de tot i si els plans que havia traçat amb CAD-Cam al meu cervell no sortien com jo volia, m'hi entossudia: ¿que els menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) no volien dormir quan tocava? Au, fot-li manual al canto. ¿Que tenien enravenxinades cròniques cada hora? Servidora analitzava, preguntava, investigava i, si cal, elevava preguntes a la comissió de control d'enravenxinades del Parlament de Catalunya. ¿Que la interacció entre els menors d'edat a càrrec tenia derivades que feien semblar Jiménez Losantos un paladí de la no-violència? Jo practicava el vudú o m'apuntava a un postgrau de capacitació per a progenitors-mediadors. ¿Que l'escola on duia els MEC distava molt de ser idíl·lica? M'oferia de voluntària per a vicepresidenta de l'AMPA... i així tot.

L'estiu del 2008, en total sincronia amb l'economia mundial, vaig fer un pet com una gla. Mentre passejava per la Provença, entre cases, arbres, menjadors, turonets i vàters ideals, de sobte em vaig trobar fatal. Era un atac d'ansietat com vuit cases de pagès i vam haver de tornar.

Ajudes

A casa, i gràcies a ajudes diverses i a inductors de la serotonina diversos, a poc a poc em vaig anar trobant millor. Un dels deures que em va tocar fer va ser esborrar amb làser el tatuatge que duia escrit al cul, culpa, i substituir-lo per responsabilitat. Descobrir que jo no tenia la culpa de res, que en tot cas n'era responsable; assumir que Masters de l'Univers només era el títol d'unes joguines; saber que faria tot el que podria i que el que no podria, doncs no ho faria; entendre que no em podia passar tres pobles amb polígon industrial amb mi mateixa... Són aprenentatges que em van curar tant o més que les cures aplicades directament al meu cos baldat.

No ho vaig explicar gaire. Sóc autònoma i temia que se'm veiés com algú que no podia complir. Ara sé que segurament em vaig equivocar. Igual que amb els MEC. Em dolia que em veiessin fràgil, que pensessin que no podia estar a totes. Però crec que ho intuïen. Un dia, la gran, va patir una experiència semblant de manera puntual. La meva primera reacció va ser sentir-me atacada pel refotut dimoni de la culpa ("caguntot l'herència genètica"), però després vaig saber que era absurd. I que en tot cas ningú millor que jo podia ajudar-la. Vaig explicar-li la meva experiència i també vaig intentar que entengués que una de les millors maneres de curar les angoixes és tirar-te a la piscina. Fer-hi front, malgrat que tinguis el front arrugat com un peu de MEC després de tres hores a la banyera. Ser valent, malgrat no ho siguis. Perquè cola i perquè cura. De tant en tant l'ansietat encara m'emprenya. Ja ni ho explico. M'irrita, però miro d'agafar-la com un refredat empipador. I què faig? Doncs em poso les ulleres 3D i em prenc el millor remei: l'humor a raig i l'amor dels que tinc a la vora.