La cua de Quiró

Alumnes i etiquetes

Avegades se’ns critica als docents per comportar-nos com un metge que en lloc de preocupar-se pels motius que han portat un pacient a la seva consulta es limités a posar notes de salut. “Vostè té un 4. Faci bondat”. “Vostè, un 6. No està malament, però no es despisti”, etc. Crec, honestament, que hi ha pocs mestres així. El mestre acostuma a interrogar-se per les raons del fracàs d’un alumne i em fa l’efecte que, en conjunt, sap diferenciar entre l’alumne que es passa moltes hores treballant i després no lliura el que ha fet per falta de confiança i el que es limita a fer un treball retallant textos que ha trobat a internet.

De fet, per a un mestre l’avaluació d’un alumne és molt més senzilla que per a un pedagog. Mentre el pedagog s’interroga pel sentit i essència de l’avaluació, el mestre perspicaç va acumulant elements avaluadors de cada alumne i molt sovint abans de fer una pregunta intueix el tipus de resposta que n’obtindrà. S’adona que aquell alumne està sempre aixecant la mà, però quan li dóna la paraula no té res a dir; o que aquell altre tot just quan a la classe s’està comentant una qüestió complexa, s’aixeca per fer punta al llapis.

Què cal fer amb aquest saber? Tendim a creure de bona fe que l’acumulació d’informació sobre un alumne és la clau per a la comprensió del seu comportament. Però convé ser molt prudents en l’ús de la informació, perquè, a vegades, en lloc d’ajudar-nos a veure com són ens ho amaga darrere d’una còmoda etiqueta.

Sempre he sigut partidari de no fer gaire cas dels informes dels alumnes, per poder començar cada curs sense cap expectativa concreta sobre ningú. El primer dia de classe els acostumava a dir que havia cremat totes les etiquetes personals i que a partir d’aquell moment cadascú, amb el seu comportament, s’aniria definint. Sempre em trobava amb algú sobreetiquetat que em mirava amb escepticisme. Amb els seus ulls em deia que era jo qui s’havia de merèixer amb els meus actes la credibilitat del meu compromís.

Aquí és on la clínica pedagògica es diferencia de la clínica mèdica amb més claredat. Per al metge l’anamnesi és imprescindible per a la teràpia. Per al mestre, amb freqüència, l’oblit de com ha estat un alumne fins llavors és la condició imprescindible per provocar un canvi en la seva trajectòria.