ESTHER ESCOLÁN

Ahir i avui de les colònies

Salut, natura, convivència i educació en hàbits. Aquests són els fonaments de les colònies d’estiu al llarg de la seva història

Ahir i avui De les colònies / FUNDESPLAI Zoom

Les primeres colònies que es van organitzar aquí, a Catalunya, daten de l’any 1893, quan la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona va portar 62 nens i nenes a la Garriga, les Corts i Sarrià -quan aquests dos últims indrets eren municipis independents de la ciutat-. Tot i la proximitat, era una petita gran aventura que acostava la canalla a nous entorns, enmig de la natura, on es respirava aire pur, es practicava esport, tenien accés a tres àpats diaris, les preocupacions de l’escola quedaven aparcades i jugaven, gaudien i aprenien envoltats d’altres infants que, com ells, s’estrenaven en això d’allunyar-se durant unes setmanes de les seves famílies i guanyaven autonomia personal. Sembla que no és gaire diferent de les colònies i els campaments d’enguany, oi?

Tradicions tan arrelades a Catalunya com l’excursionisme i l’escoltisme o el fet de prendre com a referència els models educatius de la resta d’Europa van afavorir que les colònies es consolidessin com a fenomen cabdal en l’educació en el lleure del nostre país. Així, quan l’any 1906 l’Ajuntament de Barcelona en va començar a organitzar com a obra pedagògica i d’higiene preventiva per contrarestar la penosa situació sanitària i escolar en què es trobaven els infants de les famílies més pobres, les colònies es van acabar de consolidar.

Les primeres expedicions, segons recull l’Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya (ACCAC), les van protagonitzar “infants d’entre 7 i 11 anys que, acompanyats d’un mestre i un auxiliar, visitarien Collbató, Sant Celoni, Llinars del Vallès, Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui i Vilassar de Mar”. Es tractava d’uns dies durant els quals els infants eren objecte d’un control mèdic que servia per conèixer el seu desenvolupament físic i constatar les millores en la seva salut, fruit dels banys al mar o el contacte amb la natura. Aquestes estades, tanmateix, havien de servir per educar-los. “En realitat -apunten des de l’ACCAC-, eren una continuació de la feina que es desenvolupava a l’escola, però en un marc ben diferent, el temps de vacances, en què els infants feien lectures comentades, participaven en jocs instructius, redactaven diaris, feien exercicis de correspondència, cantaven, feien manualitats, etc., però també feien excursions, activitats que els permetien estudiar globalment botànica, meteorologia, geografia o història”, molt en la línia, d’altra banda, dels fonaments de l’escola activa.

Alts i baixos

El nombre d’infants que anaven de colònies va anar creixent progressivament i es va passar dels 120 escolars barcelonins del 1906 als 2.601 del 1930. La codirectora de La Granja Escola de Santa Maria de Palautordera, Cristina Gutiérrez, recorda com “la pobresa, el maltractament, la brutícia de les ciutats, una mala alimentació i la falta d’higiene provocaven milers de morts entre la canalla”, per la qual cosa aquest tipus d’estades representaven tot un oasi per als nois i noies que s’hi sumaven.

Amb la Segona República, l’any 1931, les colònies van deixar de ser només patrimoni dels infants més pobres i de les escoles públiques de la ciutat, ja que les escoles privades també es van sumar a aquesta pràctica que tants beneficis estava demostrant que tenia entre les criatures. Unes colònies que volien combatre les desigualtats socials i que l’any 1935 ja aplegaven més de 6.800 infants catalans. L’Església també les havia incorporat poc abans, tot i que amb el caràcter moral que la caracteritzava.

L’any següent esclataria la Guerra Civil Espanyola, que donaria pas a 36 anys d’una dictadura franquista que va soterrar qualsevol iniciativa local pel que fa a l’organització de les colònies escolars i d’estiu, que passarien a mans del Frente de Juventudes i el Ministerio de Educación Nacional. Les úniques que es van continuar organitzant amb certa llibertat durant aquest temps van ser les que anaven a càrrec de l’Església.

La democratització

Amb l’arribada de la democràcia, l’any 1975, la pràctica de les colònies escolars i vacacionals es va estendre arreu del país i tothom -particulars, escoles, AMPAs, centres d’esplai, entitats veïnals, etc.- podia fer-se càrrec d’organitzar-les. Tal com apunta Carles Barba, vicepresident de Fundesplai (Fundació Catalana de l’Esplai), “es recupera l’essència de l’escola activa, liderada per un grup de mestres que pensen que la seva tasca educativa no es limita només a les aules i que creuen en un aprenentatge més vivencial i experimental”. A part de “l’aprenentatge vital que suposa la convivència”, afegeix Cristina Gutiérrez.

És a principis dels anys 80 quan es comença a crear tota una infraestructura al voltant del sector i neixen les cases de colònies tal com les coneixem avui en dia. Uns espais més sofisticats que temps enrere però que, en paraules de Carles Barba, “continuen reproduint els tres elements cabdals d’aquestes estades fora de l’entorn escolar i urbà”. Així, infants i adolescents “continuen gaudint d’un ambient sa en què l’alimentació i la pràctica d’exercici físic són claus; continuen vinculats a la natura, i es continuen formant en valors, habilitats i aspectes bàsics de la convivència”, destaca el vicepresident de Fundesplai.

Així ho corrobora la Carme Sans, de 31 anys, que va marxar de colònies a principis dels anys 90, quan en tenia onze, i que ara torna a reviure l’experiència a través dels seus dos fills grans, el Kilian i el Dani, de nou i cinc anys, respectivament. “Jo recordo les meves primeres colònies com una experiència molt positiva i recomanable, en què no faltava l’esport, la convivència amb els altres i el respecte. Ara, el Kilian i el Dani continuen aprenent a conviure, compartir, respectar i treballar en equip a través de les colònies”, explica.

Convivència i valors

Durant els dies que duren les colònies, els infants guanyen autonomia personal, i és que no tenen l’aixopluc de la família i han de gestionar ells solets les petites dificultats del dia a dia, “com organitzar-se la roba de cada dia, dutxar-se, rentar-se les dents, parar i desparar taula, fer-se el llit, menjar de tot, etc.”, explica la Carme Sans. “Quan tornen de les colònies i expliquen als seus pares tot el que han fet ells sols, les famílies s’adonen que els seus fills i filles són personetes autònomes que poden anar pel món sense tantes dificultats com ells pressuposen”, subratlla Carles Barba, que també destaca que “el parèntesi que representen les colònies també beneficia pares i mares perquè els retorna a la seva condició de persones i de parella”.

Però la convivència de les colònies va molt més enllà de la incorporació d’hàbits, ja que permet atendre la diversitat que avui trobem en qualsevol escola o barri. Una diversitat que pot ser deguda al lloc d’origen, en el cas dels nens i nenes estrangers, o a algun tipus de discapacitat. “Gràcies al caràcter inclusiu de les colònies, els primers podran conèixer de primera mà aquells pobles i racons del nostre país que probablement d’una altra manera no coneixerien, mentre que els segons, gràcies a la supressió de barreres arquitectòniques si tenen mobilitat reduïda o a la incorporació de monitors formats en llengua de signes si es tracta d’infants sords o muts, poden sumar-se a aquest tipus d’estades”, destaca Barba.

Els ensenyaments que rebran els infants que vagin de colònies “van molt més enllà del que aprenen a l’escola -tot i que algunes ja han incorporat l’educació emocional-, ja que els faran créixer com a persones i conformaran la seva personalitat”, conclou Cristina Gutiérrez.