LA CUA DE QUIRÓ

La música de fer d'avi

Tenia intenció d’escriure un altre article, molt seriós, però els meus néts Bruno i Gabriel (6 i 2 anys) estan al meu costat, intentant elaborar el que anomenen “la recepta de l’estofat marejant”, i riuen tant que s’han apropiat de tota la meva atenció. Les experiències més importants de la vida s’anuncien fent sonar una corda en el teu interior que produeix una música que no sabies que portaves dins i de la qual ja no pots prescindir. La música de ser avi és ben peculiar. Ser avi és redescobrir que continua sent divertit jugar per terra imaginant que ets un gos... encara que després et costi una mica aixecar-te i en adquirir la posició vertical sentis un lleu mareig. És atrevir-te a reinventar les possibilitats inèdites que hi ha amagades dins de cada cosa elemental. Quin munt de coses pot arribar a ser una humil capsa de sabates! O un senzill pal. O la llum reflectida que espurneja al sostre! Ser avi és, també, oblidar-te del sentit del pudor i la vergonya. Me’n vaig adonar quan el meu nét Bruno tenia 6 dies. En aquell moment els mitjans parlaven molt, i de manera molt negra, de la grip aviària. I ell va tossir. Immediatament el vaig portar a urgències.

L’escriptor Martin Amis va dir en una ocasió que “els néts són el telegrama de la funerària”. Em prenc les seves paraules com la constatació que els avis melancòlics estan totalment contraindicats. Jo veig els meus néts com un immens premi de consolació que em tenia reservat la vida per quan l’oïda, la vista, els genolls i no em vull enrecordar de res més em comencessin a fallar. La naturalesa, que a diferència de la cultura sol ser molt cínica, de vegades et sorprèn amb alguna ironia inesperada, però satisfactòria.

Puc assegurar que de totes les coses que m’han passat a la vida, la més inesperada ha sigut la vellesa, que s’ha presentat sense anunciar-se. Recordo perfectament el dia que hi vaig topar. Va ser en un Rodalies, quan una jove es va aixecar per cedir-me el seu seient. Beneïda sigui; però quin mal em va fer! Ara bé, tot això queda compensat amb la presència dels néts. Si l’ocasió ho requereix, acostumo a donar aquest consell: “No tinguis fills, limita’t a tenir néts”. Òbviament és un consell irònic, perquè el més meravellós de tot, fins i tot més meravellós que la primera mitja hora amb els néts, és veure els teus fills fent de pares.