LA CUA DE QUIRÓ

Un acre de terra a Middlesex

Escric aquest article a Montevideo, una ciutat que, encara que només sigui per les seves llibreries de vell, ja es mereix un viatge. Hi he trobat una joia, Las escuelas nuevas italianas, de Concepción Sainz-Amor (1928). Em vaig emocionar en descobrir el segell del Patronat de Missions Pedagògiques a les seves pàgines. L’autora, injustament oblidada, va ser directora del Grup Escolar Sant Raimon de Penyafort i és autora d’un estudi imprescindible per conèixer la nostra història pedagògica, Les barriades extremes de Barcelona. Las escuelas nuevas italianas és alhora una lloa i una defensa ferma d’un tipus d’escola que tenia un nom que ja ningú recorda, tot i ser digne de ser reivindicat: l’Escola Serena.

Hi he vingut a parlar i, sobretot, a aprendre coses d’una escola gens serena, la de l’Uruguai. Un país que sembla noquejat per la desconcertant imatge que troba de si mateix en el mirall de la seva educació. Havent tingut un sistema educatiu excel·lent, s’està enfonsant en la mediocritat, malgrat que les inversions educatives no deixen de créixer. Cada vegada em sembla més important analitzar amb rigor les causes del fracàs escolar, especialment quan hi ha tant profeta garantint l’èxit amb el bàlsam de Fierabrás de la nova educació.

A les trobades informals discutim acaloradament al voltant d’una innovació pedagògica divergent: el projecte de revitalitzar les grammar schools (escoles selectives que exigeixen superar una prova acadèmica per ingressar-hi) que ha posat en marxa la primera ministra britànica, Theresa May, que ha fet posat immediatament els laboristes en peu de guerra. “El discurs educatiu és socialdemòcrata i no admet la més mínima intromissió de cap idea aliena al seu ideari”, sosté algú. Un altre recorda que el líder laborista, Jeremy Corbin, es va separar de la seva dona quan ella va manifestar el seu desig d’enviar al seu fill a una grammar ”. Un tercer comenta irònicament que May està aplicant un principi marxista: “De cadascú, segons les seves capacitats”.

A mi em costa entendre les raons que hi pot haver per separar pel nivell de coneixements els nens d’onze anys, però a mesura que em vaig fent gran, em torno més escèptic; menys m’interessen els principis, i més les conseqüències que es deriven de la seva aplicació. Com Lord Macaulay, m’estimo més un acre de terra a Middlesex que un principat a Utopia.