EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Desconsolats

Hi ha una llei no escrita per la qual si dos pares es troben per fer petar la xerrada acabaran parlant dels seus nens. Ara bé, si els dones prou temps veuràs com apareix una nova llei encara més arrelada. Si aquests pares parlen dels seus fills i aquests fills tenen mes de vuit anys, és gairebé segur que acabaran parlant d’un estri infernal. Tot d’una se sentiran agermanats en una mateixa situació: un fill o filla absent que es passa totes les hores lliures amorrat a una pantalla lluminosa. Es preguntaran quin poder té la tauleta, la consola o el mòbil, quin estrany mecanisme ha transformat el seu fill en un ésser enganxat com un ionqui a videojocs impossibles de desxifrar o a xats impossibles de controlar. Parlaran de la impotència, de les vegades que els han castigat, que els han prohibit aquesta mania tan emprenyadora i segur que la conclusió també serà la mateixa, que aquesta repressió cibernètica només ha provocat crits, llàgrimes, paraules gruixudes i poca cosa més. Es diran que no hi ha res a fer, que per molt que s’hi escarrassin els seus fills ja no volen sortir a jugar, ni anar a fer un volt, ni agafar la bici, ni apedregar els seus amics. I també és molt probable que llavors rememorin la seva joventut, quan en lloc de passar-se el dia amorrats a una pantalla voltaven pel poble descobrint la vida en temps real.

Sí, tot això és força probable. El seu desencís i la seva preocupació són reals, pateixen de debò. Donarien el que fos per trencar aquest cercle viciós de videojocs requisats, males cares i abdicacions. Ara bé, alguna cosa em diu que encara és més probable que en aquesta conversa no parlin d’un pare o una mare que no ha tingut temps de distreure’ls quan tocava, quan encara no vivien per connectar-se a internet. No parlarem mai de les hores en què teníem feina, o un treball per acabar, o un mail per contestar, o un partit de futbol per veure. No parlarem de com ens ha anat de bé tenir-los distrets mentre acabàvem el sopar amb una copa a la mà, com els deixàvem fer mentre gaudíem de la migdiada o del programa de Telecinco que fem veure que no mirem mai. Com els engegàvem quan ens demanaven de jugar perquè estàvem ocupats o rebentats de la feina i necessitàvem de manera desesperada una horeta per a nosaltres. I ens va com ens va.