#Orgulldetietaonfire
El concepte tieta ha sigut injustament tractat i Joan Manuel Serrat en té bona part de culpa. Només pronunciar la paraula tieta molts cervells activen el fil musical amb aquella cançó que narra un pis ple de missals, llençols freds i miols de gat castrat. I jo què voleu que us digui, les tietes ja no són, ja no som, el que eren. I, a més, perquè vull explicar que ser tieta ha sigut (i és) una de les grans alegries de la meva vida, fins al punt que si no ho hagués sigut no sé si hauria esdevingut progenitora. La pitjor del món, d’acord, però progenitora convençuda al capdavall.
Vaig ser tieta per primera vegada als onze anys i, quan observo la foto en què sostinc aquell paquetet que llavors era el meu nebot, encara recordo l’emoció i la màgia del moment. L’oloreta de mató que feia. Aquell pensar “ja veuran a classe, ja, demà quan ho expliqui”. Era orgull de tieta al 300%. Amb els meus primers nebots vaig poder ser la pitjor cangur del món, i que ploressin sempre quan els progenitors marxaven, per callar deu minuts abans que arribessin. O que em rodolessin del llit a terra com si fossin una croqueta humana, però sense casc. Però també els vaig poder adoctrinar en la fe de Bruce Springsteen abans que Manel Fuentes gairebé ho esguerrés del tot. I parlar de motos, llegir llibres i tantes, tantes altres activitats compartides.
Van ser dos nebots que van permetre que els següents em trobessin més entrenada. Els cangurs ja tenien un nivell més professional, i el record de les estones jugant amb ells, mimant-los, anant al cinema, al parc, a tot arreu, amb els més grans i els petits, és un dels tresors que conservaré sempre i que em va fer adonar que estava tan sonada que un dia volia ser progenitora i tenir menors d’edat a càrrec (MEC).
L’estatus de tieta, idíl·lic, fantàstic i privilegiat, que em va permetre ser la poli bona, l’estrella convidada, la tieta estupenda, també és enganyós. Ho vaig descobrir quan vaig ser progenitora. Bé, vaig descobrir que la realitat que vivien els meus germans i cunyats quan jo tocava el dos de casa seva no era tan idíl·lica ni fantàstica. I segur que se’ls devia escapar alguna rialleta irònica en veure’m les ulleres de pam i la cara de brúixola desimantada. No passa res. Jo també ho faig ara, amb els progenitors acabats d’estrenar que fa dos dies cridaven sota la finestra de casa quan tornaven de marxa.
No és per casualitat, que avui en parli. El paquetet de què parlava al principi de l’article avui es casa. Sí. És molt fort. I a sobre m’ha ofert un regalàs: que, a part de tieta, exerceixi de mestra de cerimònies. Aquest any m’ha tocat parlar davant d’amics en una ocasió emotiva i trista, però l’acabaré de la millor manera: celebrant que el meu nebot i la seva parella comencen un viatge plegats. I que em deixen estar al seu costat per compartir-lo.
