EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Risk

El meu nen és feliç a casa. A primer cop d’ull semblaria un motiu d’alegria i orgull, oi? Doncs no, amics, no ho és pas. No ho és perquè per culpa d’aquesta febre casolana que ha heretat del seu pare no hi ha manera que vulgui sortir al carrer i jugar amb els seus amics. Bé, no vull ser exagerat, sí que hi surt, però només quan el venen a buscar i no gosa dir que no davant les nostres mirades, unes mirades que diuen “Pobre de tu que no ho facis”. Un cop surt s’ho passa bé, ho sé segur perquè veig la seva cara de felicitat quan empaita la Holly, aquella rosseta tan mona de dues cases més avall, o fa curses amb l’Erik, un nen armeni encantador d’ulls tristos. Però, per molt bé que s’ho estigui passant, una horeta i mitja més tard, com a molt, ja sona el timbre polifònic de la porta d’entrada. “Com ha anat amb la colla, fill meu?” “Molt bé, ens hem fet un fart de riure!” I aquesta resposta tan sentida i tan eufòrica no ens enganya pas. L’endemà tornarà a buscar mil excuses per quedar-se a casa i si el venen a buscar dirà que ja va sortir ahir i que avui té programada una lluita de legos superherois o un Minecraft o una partida èpica amb algun joc de taula. I aquí és on em toca el rebre.

Sí, perquè l’última obsessió del meu fill és un joc d’estratègia en què es tracta de conquerir tots els països del planeta amb soldadets minúsculs i uns daus de color blaugrana. I com que el nen és obsessiu de mena ara no vol fer cap altra cosa. “Papa, fem un Risk?” ha esdevingut la frase més repetida de casa meva des de fa un parell de mesos. Ens passem les hores aïllant tropes enemigues emmig de les estepes siberianes o fent un atac llampec des de les costes islandeses a tota l’Amèrica del Nord passant pels freds polars de Groenlàndia.

És addictiu i fascinant, ho reconec, però té dues pegues. La primera és que dura més que un dia sense pa, no s’acaba mai. La segona és que cada hora que ell es passa jugant amb mi és una hora que deixa de jugar al carrer amb els seus amics, que és el que realment li toca. Sí, ja ho sé, la solució seria que convidés els amics a casa per jugar al Risk amb ell, però no vol de cap manera. Diu que cap amic seu perd els papers d’una manera tan lamentable com jo quan perdo. Francament, no sé de què coi em parla!