LA PITJOR MARE DEL MÓN

La flor del panical

Catalunya té una gran quantitat de contes populars, i en molts d’ells les figures dels menors o majors d’edat a càrrec (MEC) i dels progenitors hi tenen un paper principal. Durant quatre setmanes rememoraré algunes d’aquestes rondalles des del punt de vista del marepitjorisme. Prepareu-vos.

La primera és 'La flor del panical', una rondalla deliciosa amb el punt just de sang i fetge, com totes les bones rondalles populars. 'La flor del panical' explica la història d’un monarca que es va posar malalt i, com que no tenia cap problema amb la paraula autoritat, va manar als seus tres MEC que sortissin a recórrer el món per trobar el remei a la seva malaltia: la flor del panical. El primer que aconseguís portar-l’hi seria nomenat el seu successor. És a dir, aquest senyor es va inventar el sistema de premi per gomets i estrelletes, però més bèstia. Els MEC van sortir a buscar la planteta i és un misteri còsmic saber si abans de tenir aquesta pensada genial el rei primer els ho va demanar i els MEC no li van fotre ni cas; si el pobre home va seguir insistint per la via del xantatge emocional amb frases com ara “No us hauria de donar res a canvi, a casa ho fem tot perquè sí, perquè som una família”, i si finalment va decidir el que va decidir perquè els MEC seguien sense mobilitzar-se.

Fos com fos el cas és que el MEC número 1 va sortir a la recerca i, en trobar-se una velleta que demanava almoina, no li va fotre ni cas. El segon va fer exactament el mateix. I el tercer va compartir el seu pa d’espelta amb la dona, que va resultar ser una bruixa bona i li va regalar la flor del panical. Però els altres dos MEC eren un parell d’envejosos, i com que a l’Edat Mitjana la gelosia entre germans se solucionava de manera contundent, van matar el petit i se li van quedar la flor. Servidora, cada vegada que un dels seus MEC n’aporrinava un altre perquè volia una de les seves joguines, recordava aquest bonic passatge de la rondallística popular, i deixava de pensar a trucar al psicòleg infantil.

Total, que els MEC van enterrar el germà i sobre la seva tomba hi van créixer unes canyes que riu-te’n tu del Facebook: un pastor en va tallar una per fer-se un flabiol i quan el va tocar, l’instrument ho va explicar tot. El pastor va córrer a palau i va fer sonar la flauta, que va tornar a revelar la veritat, això sí, sense fotos amb filtres ni vídeos de YouTube, però amb música. El rei va engarjolar els dos pollosos que tenia com a fills i va desenterrar el fill petit, amb tanta bona fortuna que va aparèixer viu i en perfecte estat de conservació. La rondalla no explica què va passar quan el petit dels MEC, bo, espavilat i ressuscitat, es va convertir en progenitor. O potser sí i és la història d’aquells MEC als quals els progenitors abandonen al bosc? Ah, ves a saber...

Conte contat i no m’he traumatitzat!