EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

El Capde

M’agradaria començar aquest article explicant amb pèls i senyals com va ser el dia que vaig conèixer el Capde. Si feia sol o ja arribava el fred de la tardor o si va ser en un bar compartint un cafè o bé a l’estudi quinze de Catalunya Ràdio amb els auriculars a mig posar. M’agradaria fer-ho però no puc, tinc memòria de peix i per molt que m’hi escarrassi no em ve al cap com va ser tot plegat. Recordo, en canvi, la sensació que em va omplir tan bon punt vam intercanviar les primeres paraules. Vaig sentir que connectava amb algú d’una manera total, absoluta, com si m’hagués trobat amb un amic de sempre que per aquelles coses de la vida encara no coneixia. No em fa cap vergonya dir que em va seduir, que em va captivar des del primer moment. No sabria dir el motiu precís, potser va ser la seva agilitat mental, el seu enginy i la seva empenta, la seva capacitat desbordant per engrescar, per fer-te fer coses que mai hauries pensat fer a la vida. O potser va ser aquella manera de somriure amb els ulls, la seva sornegueria simpàtica, la seva habilitat per fer-te sentir important. Ell és el culpable de moltes de les coses que m’han fet feliç els darrers deu anys de la meva vida: fer de pare inepte a l’ 'Eduqueu les criatures' cada diumenge al matí, de col·laborador poca-solta a 'Qui els va parir!' (quin títol més Capdevila!) a TV3 o escriure aquests articles.

De totes maneres, si hi ha una cosa del Capde que m’acompanyarà tota la vida seran els farts de riure que ens hem fotut plegats. Mai vaig tenir la sensació de treballar quan treballava amb el Carles, i el motiu, suposo, era aquesta conya marinera que fèiem servir com si fos un codi secret entre nosaltres. Aquestes bromes privades amb què competíem contínuament per fer-nos riure fins al punt de sabotejar-nos mútuament.

El dia de Sant Jordi ens vam retrobar, després de molts mesos de no veure’ns. Vaig fer-li una abraçada gran, un pèl excessiva, ho reconec. Ell em va frenar una mica, com dient-me: “Ep, tracta’m normal, que encara soc aquí”. I tenia raó, vaig ser egoista. Em sap greu, Capde, espero que no m’ho tinguis en compte. És que necessitava una dosi prou gran de tu per suportar aquest dies que ara es faran una mica més llargs.