LA SETENA HORA

“Amb sense por”

Fa un parell de setmanes tancàvem el nostre article quinzenal manifestant que sí, que tenim por. Confessem que ens hem sentit una mica incòmodes quan, després de fer aquesta afirmació, hem sortit al carrer, amb molts d’altres, per unir-nos al crit de “No tenim por”. Han estat uns bessons de tres anys i la seva intel·ligent manera d’expressar-se, el que ens ha ajudat a sortir del nostre atzucac. Quan els nostres referents demanen allò que volen menjar poden dir: “Volem pernil amb sense pa”. Una cosa així succeeix amb el sentiment de la por: sabem que volem viure “amb sense por”.

Entenem que a l’hora de mobilitzar-nos ho hem de fer amb consignes clares i contundents, que tinguin prou força per aglutinar un desig compartit per molts. Pensem ara en “No tenim por” o en “Tots som...”. Però la por existeix i, ens agradi o no, cadascú és cadascú, únic i irrepetible. Si algú aconseguís viure amb la certesa que la por no forma part del catàleg del seus sentiments, hauria aconseguit, de retop, abolir la noció de risc. Una vida sense risc no té cap mena d’atractiu. N’hi ha de tota mena: jugar, viatjar, enamorar-se, aprendre, etc. En algunes ocasions ens arrisquem per voluntat pròpia i en d’altres no. El procés d’aprendre, posem per cas, té un risc, perquè comporta la gosadia d’haver-se d’enfrontar al món des d’una nova mirada. Aprendre és arriscat quan nodreix un desig. Per contra, una malaltia mai no és desitjada, però hem d’acceptar que és un risc que va de bracet amb la nostra condició d’éssers vius.

La por sempre és davant d’alguna situació que comporta risc. Educar és ensenyar a trobar un equilibri entre els riscos acceptats i la por. I en el cas de les situacions no desitjades es tracta d’evitar que aclaparin; poden desanimar, però no és bo que paralitzin l’ànim. Un docent es guanya el respecte quan ensenya a arriscar-se i a dialogar amb la por. Si només genera por (amb l’amenaça del càstig, del suspens, etc.) en comptes d’estimular el coratge físic i intel·lectual, només aconseguirà esdevenir un portaveu de la fatalitat. Com recorda Simone Weil, en el fons l’argument de la por només busca l’esclavatge. És per això que les persones que estimen de cor la justícia són aquelles que davant la mort podran afirmar: “Jo no he atemorit ningú”. Ens sembla que avui és un dia oportú per recordar-ho.