Un conte en un camp de refugiats
La mira directament als ulls. A la mà duu una pedra que no amaga. La Maria pensa que no l’hi llançarà. O potser sí. Pensa també que mai no s’hauria imaginat una situació com aquesta a les pràctiques que va fer quan acabava els estudis de mestra o a les sortides del cau. Aquesta mirada de ràbia és diferent, i transmet un missatge difícil de desxifrar.
La Maria ha fet de voluntària al camp de Cherso, al nord de Grècia. Se n’hi va anar just acabats els estudis, perquè necessitava moure’s en un món que no tingués tan apamat. Ha fet de mestra durant tres mesos, temps suficient per adonar-se que l’existència humana, quan es troba al límit, fa miques els discursos sobre la necessitat d’actuar de manera bondadosa. No és que no hi hagi bondat darrere dels ulls del marrec que ara l’amenaça, el que hi ha és una ràbia que l’entela. Potser va ser en aquest moment que la Maria va entendre que respondre amb la repressió o la indiferència no condueix enlloc. Reprimir és agredir fins a deixar l’altre a la intempèrie del temps físic i del temps humà; mostrar-se indiferent és fer ulls clucs a la singularitat. Ni una cosa ni l’altra són creatives. En canvi, sí que ho són l’escolta i la disposició a donar resposta, dues actituds que amaren el conte que la Maria va decidir escriure amb els nens del camp de refugiats.
Escrivien els contes potser el dia abans que algú, per escalfar-se, fes estelles els mobles de la improvisada escola. O potser mentre en un despatx es prenia la decisió que s’havia de desallotjar el camp per anar a un altre lloc, amb la qual cosa es convertia en inútil l’esforç per condicionar amb plaques l’espai reservat per a les classes. Però la dissort humana és més tossuda del que ens pensem i el conte es va acabar. Expliqueu com era el lloc on jugàveu, a Síria; tot seguit, parleu del pas per Turquia; després, de la vostra estada en aquest camp i, per acabar, parleu del futur. Narreu, perquè la vostra narració és també la nostra. Narreu, perquè només així podrem llegir els vostres ulls i entendre que si la pedra surt disparada de la mà amenaçadora és perquè tots hem contribuït a entelar la vostra mirada. El conte 'Amic meu' es presentarà a moltes de les nostres llibreries. La persona que no va rebre un cop de pedra perquè va saber escoltar hi serà. Gràcies, Maria.
