CATALÀ AMB BOLQUERS

“¡Qué va!”

La Joana i l’Helena ja comencen a tenir un vocabulari força ampli, però encara no han descobert que els sinònims perfectes no existeixen. Per exemple, en algun conte han sentit que el llop es vol cruspir una ovella, i ara elles sovint “es cruspeixen” coses (i jo ben estarrufada que ja tinguin tants recursos lingüístics), tot i que algun cop és sopa o iogurt (potser haurien de ser sòlids i cruixir quan hi clavem queixalada per poder-nos-els cruspir, no?). I com que veuen que fan gràcia, ho repeteixen.

Ara bé, el que els fa més gràcia és intercalar expressions en castellà. Des de fa uns dies, han agafat el costum de dir sense venir a tomb “ ¡Qué loco! ” i acte seguit posar-se a riure com dues lloques. I quina gràcia que els fa! Tota la que no em fa a mi, esclar.

Tampoc és gaire adequat el “¡Qué va! ” que l’Helena diu a tothora per dir senzillament “No”. Dinant: “Vols més arròs?” “ ¡Qué va! ” Pintant: “Que hi posaràs més colors?” “ ¡Qué va! ” Abans de sortir: “Que et poses la jaqueta?” “ ¡Qué va! ” I així tot el dia. Tots podrien tenir sentit si pretengués donar-hi un gran èmfasi negatiu, però no és el cas.

D’ençà que l’hi sento dir a ella que m’hi fixo per no dir-ho mai jo. A veure, ho confesso, se’m deu escapar alguna vegada, però amb la e oberta segur. Sí, és un castellanisme ben arrelat al català col·loquial, tant que fins i tot l’hem adaptat fonèticament (elles encara no, ja ho veieu). L’alternativa genuïna és “I ara!”, que comença a ser una expressió, com diria un cosí meu adolescent, que “fa vell” (i encara sort que la coneix, perquè n’hi ha que ni t’entenen). “Però què dius?” o “Au va!”, li podríem dir, però en el fons sabem que, per desgràcia, té raó.