Diferenciar passat i futur, dia i nit, dies entre setmana de caps de setmana: això ja ho tenim dominat. Però algun cop encara sopem al migdia i dinem al vespre, i l’esmorzar potser va ser ahir. I per molt que tant la Joana com l’Helena ja comencin a dir “Dos minuts més, va...”, no saben gaire què demanen. Només han vist que els grans mirem sovint el rellotge (massa). I elles també volen saber quina hora és.
“L’Aleix [un amic imaginari, que segons com és fill o germà de la Joana] es desperta a les tres i mitja”, em va confessar un dia la Joana. Carai. I no ho dic per l’hora intempestiva, no. Encara no sap a quina hora viu i ja la diu amb el sistema de rellotge, és a dir, el no tradicional de bona part dels parlars del Principat. Mal que mal, ara li puc explicar que ha de dir dos quarts de quatre sense que em contesti que això costa molt d’entendre, com fan molts. Què vol dir que costa d’entendre? Fins i tot n’hi ha que diuen que porta a malentesos. Doncs jo recordo com a l’escola vaig haver d’aprendre les hores en castellà i com per traduir dos quarts de tres havia de pensar si eren “ las tres y media ” o “ las dos y media ”.
Tot depèn de què tens al cap. I, mal que em pesi, tinc clar que les meves filles creixeran amb el castellà molt més al cap que jo. O, més ben dit, amb un català més interferit. Si bé és veritat que hi ha parlars que sempre han fet les hores com en castellà (i moltes altres llengües), també n’hi ha d’altres en què les de campanar han sigut les úniques vives durant segles, i si és un tret distintiu del català, benvinguts siguin els quarts. A casa, de moment, l’Aleix no toca ni quarts ni hores, pobre, perquè l’altre dia es va despertar “a les cinquanta i mitja”. “De broma”, això sí.
