EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

‘Boy scout’

No se’n sortia de cap manera. Feia més d’un minut que una senyora gran intentava treure un dels carros de la filera on estaven apilats i alguna cosa no anava bé. No era d’estranyar. Són carros de supermercat, orfes, sense manteniment, maltractats milers de vegades per gent apressada que sempre va tard.

A casa sempre fan broma de la meva tendència a ajudar les padrines i la gent gran en general. Em diuen que tinc esperit de boy scout. Què voleu que hi faci. M’encanta carregar la seva maleta quan pugen al tren o traginar-la si hi ha escales. I el bo del cas és que ho faig per pur egoisme, em fa sentir una mica més en pau amb mi mateix i em reconforta mirar el posat que fa la gent quan és ajudada per un estrany, aquesta mirada d’agraïment mut que et regalen i que explica de manera tan clara i cruel la manca d’empatia que ofega les ciutats i la gent que les omple.

Un cop al seu costat, vaig notar que la dona era molt gran i que les seves mans tremoloses no tenien prou força per desencaixar el carro. De manera curosa per no espantar-la (en aquest país qualsevol contacte físic, per molt subtil que sigui, és considerat gairebé com una agressió), vaig indicar-li en un anglès macarrònic que amb molt de gust l’hi trauria jo. El problema era que jo tampoc podia. Allà ens teníeu, la padrina agraïda explicant-me que cada dia li passa el mateix i jo sacsejant tot el tren de carros sense gaire fortuna. I llavors, com una fuetada, va arribar la seva veu: “Us faria res agafar el carro d’una vegada? És que hi ha gent que treballem i tenim una mica de pressa”. Em vaig girar incrèdul. Amb la pinta ja pagava. Massa estupenda i massa maquillada, com una puput, amb aquell posat tan popular últimament d’haver trepitjat merda.

Abans que pogués dir-li res ja havia agafat un altre carro d’una revolada i marxava embafada de perfum i ben indignada cap a la secció de congelats. I tal qual marxava alguna cosa gens empàtica em va sortir de la boca: tot un reguitzell d’insults i paraulotes impossibles de reproduir i molt poc adequats per a un boy scout com cal. No patiu, però, ningú se’n va adonar. Amb la ràbia i la indignació tot el que em va sortir va ser en català. Perquè després diguin que saber idiomes no serveix per a res.