EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

No m’emprenyis

Una de les coses més colpidores i inversemblants que té viure envoltat d’anglesos és el so de les seves veus. No, no parlo de la seva entonació plena de cantarelles i aguts impossibles, ni dels accents que els fan inintel·ligibles durant les primeres setmanes que els escoltes. Em refereixo al seu volum. I és que aquí, a part d’uns quants hooligans quan tornen del futbol, la gent no crida. Quan els nens surten d’escola ho fan en silenci, saludant la senyoreta amb una encaixada de mans ben britànica, com qui surt d’una sessió de ioga kundalini. El primer dia em vaig espantar i tot, vaig pensar que els havien castigat o que hi havia una passa de grip. Passats uns dies em vaig adonar que no, que simplement és el tarannà d’aquí. Conductors d’autobusos, veïnes xafarderes, adolescents plens d’hormones, fins i tot els paradistes del mercat venen les seves pastanagues i els seus tomàquets amb tal discreció que sembla que els sàpiga greu desprendre’s de les seves hortalisses.

Però on es nota més aquesta passió pel silenci és en el transport públic. Ja pots agafar el metro o l’autobús que un silenci reverencial t’acompanyarà tot el camí. Si vas curt de son fins i tot pots fer una clapada sense patir per cap carallot fent-te escoltar la seva selecció de reggaeton a través del mòbil. Per això m’ha encantat l’anècdota que vaig llegir fa uns dies al diari. Resulta que un americà acabat d’arribar a Londres va comprovar esglaiat que la gent que feia el seu trajecte cada dia no parlava. Preocupat per aquesta manca de comunicació va decidir iniciar una campanya ben original: va fabricar dues-centes xapes amb el lema “Dona’m conversa” i les va repartir entre els commuters lleganyosos matinals. Passats uns dies va comprovar que no només ningú feia cas de la seva iniciativa sinó que les xapes s’havien esvaït com la boira matinal. I una setmana més tard va tenir una gran sorpresa quan va descobrir com algun dels passatgers havia contraatacat amb una altra xapa que aviat va ser molt més popular, on s’exemplificava clarament el que tot anglès desitja: les ganes de gaudir del viatge en silenci, de llegir el diari tranquil·lament o d’empassar-se el llibre rebregat que porten a la butxaca de l’abric. La xapa deia: “Pobre de tu que em donis conversa”.